Tot i que per l’hora ja vespreja, fa un sol llampant, tarragoní, quan J. J. Ibarretxe Markuartu arriba a la URV a pronunciar-hi la conferència "Els drets dels pobles a la identitat nacional i la sobirania política”. Només la txapela en delata la identitat perquè, sense aquesta, la seva fesomia física ha canviat amb els anys, alliberat de pèl a la testa, abillat amb una camisa de quadres sota una armilla fosca que, amb la resta de la roba, li dona un aire de professor universitari progre, un home de conviccions sòlides. De fet, avui és, per voluntat pròpia, això, lluny de tota responsabilitat política o orgànica. President de l’Agirre Lehendakaria Center, ubicat al campus biscaí de la Universitat del País Basc, a Leioa, treballa en la recerca, difusió i teorització sobre el concepte “poble”, en col·laboració amb les universitats nord-americanes Columbia i Georges Mason, entre altres. Els projectes que desenvolupa situen la cultura al centre de tota prioritat i la recuperació de llengües amenaçades, com ara el quítxua, és una de les concrecions de la seva feina. Amb l’aula magna plena de gom a gom, no fa una conferència convencional, sinó més aviat una classe, a peu dret, amb l’ajuda d’un power point en català que acompanya i reforça la seva intervenció. El to eminentment didàctic i divulgatiu que empra el fa accessible i entenedor per a tothom i il·lustra com, aquests darrers anys, la docència ha esdevingut la seva tasca més eminent.

Però Ibarretxe és molt més que un professor progre i, de cap de les maneres, no és simplement “arqueologia política”, per més que s’entesti a presentar-se així. Continua conservant aquell carisma que no s’improvisa, que es té o no es té, perquè neix de la fermesa d’uns principis polítics i ètics que la gent percep com a sincers i engrescadors. No són producte de cap gabinet de comunicació, ni el resultat d’un magnífic treball d’imatge. Si la gent el respecta, l’estima i s’hi acosta és perquè els inspira confiança i se’l creuen. Per això, ell personalment, al marge de tota sigla que digui i pensi el que ell mateix diu i pensa, és tot un referent per a molta gent. Cinc segles abans de Crist, el grec Pèricles ja assegurava que no hi ha llibertat sense coratge. I Ibarretxe ha demostrat, en la seva trajectòria com a polític, que no li ha mancat coratge en el seu combat democràtic per la llibertat, per la del seu poble i per la de tots els altres que també aspirin a assolir-la. El 1983, amb 26 anys, sent batlle del seu poble, va arremangar-se enmig del xipolleig d’aigua i fang que va inundar Làudio, com un convilatà més. I va protagonitzar un gir sobiranista al seu partit que culminà en el Pla que duia el seu nom: dret a l’autodeterminació, nacionalitat basca, marc estable de relacions institucionals amb Navarra i el País Basc del nord, poder judicial propi, representació directa a la UE, seleccions esportives nacionals, etc. El recordo aquell 1 de febrer de 2005, a Madrid, parlant al congrés de diputats: “En representació del Parlament basc he vingut en aquesta cambra a defensar el dret del poble basc a decidir el seu futur”. Des de la zona de convidats notava  la tensió del moment, però podia constatar també tota la força del seu discurs, “tot sol davant la fera”, en paraules que Joan Brossa dedicà a Jordi Carbonell.

Ibarretxe planteja la situació dels pobles en procés d’emancipació nacional mitjançant la disjuntiva voice-exit. O es reconeix, es respecta i no es posa impediment al dret a la paraula, o bé no hi ha altra sortida que anar-se’n de l’estat que et silencia. Incisiu i clar, ens fa adonar del parany lingüístic i polític dels termes unilateral i unilateralitat, els quals només tenen sentit si, de fet, hi ha dues parts, dues bandes, dos costats que parlen i negocien. Però no hi ha unilateralitat possible quan una de les parts no vol seure a dialogar. En aquest cas, qualsevol decisió que prengui l’altra part, l’única part que queda, no té res a veure amb la unilateralitat, sinó amb l’exercici d’un dret democràtic: el dret a l’autodeterminació nacional, dret que la història ensenya que no s’ha aplicat i reconegut, només, a països i pobles colonials. Si així fos, diu, quan el Consell d’Europa reconeix la reunificació d’Alemanya a partir del dret a l’autodeterminació nacional, quina de les dues Alemanyes era la colònia i quina l’imperi? Incorporar els partidaris del NO a la independència, assegura, és fonamental per a la credibilitat internacional del referèndum català d’autodeterminació, perquè la clau del procés no és la nació, sinó la democràcia. I la negació d’aquesta fa créixer l’independentisme, conclou, mentre alerta que només hi ha tren si hi ha més d’un vagó i si el vagó de la societat civil es desenganxa del de les institucions, el tren descarrila i no arriba a cap estació final.

El lehendakari no ha abandonat els vells hàbits, com ara el ciclisme o la passió per la muntanya. Moltes vegades, sortia d’Ajuria Enea amb bicicleta fins a l’indret on tenia l’acte oficial i allà, a la comissaria de l’erzantza, es canviava de roba, per a tornar-hi, en acabar, pel mateix procediment. Sota la txapela, hi ha un home nascut en el si d’una família treballadora, en un municipi industrial castellanoparlant, que va aprendre basc per imperatiu ètic en aspirar a presidir el govern d’una part del seu poble, dues hores cada dia, durant quasi set anys. Una persona de tracte afable, somriure sincer i proximitat amable. Un personatge no gens presumptuós, senzill i educat. Que defensa les seves conviccions, amb tenacitat  i sense renúncies. L’endemà, esmorzant ja sols, la conversa gira a l’entorn de Catalunya i el nostre futur més immediat. I aquí és on retrobo, entre confidències, un aliat i un còmplice, però també un líder polític desaprofitat, que encara podria aportar molt a la causa de la llibertat, la cultura, la justícia social i la solidaritat entre els pobles. Sembla trobar-se còmode en aquesta situació d’ara, però res no em fa desistir de la meva convicció que hi ha causes que no poden permetre’s segons quines baixes en l’escenari que les visualitza. Per exemple ell, el lehendakari Ibarretxe.