Avui fa quatre anys vaig conèixer el que era una presó. El 2 de novembre del 2017, després d’haver declarat que no hi havia hagut violència, que som pacifistes i demòcrates, la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va enviar mig govern de la Generalitat a la presó. Va ser un dia duríssim que va marcar la meva vida i la dels meus familiars per sempre.

Després va venir un altre dia ignominiós, el 23 de març del 2018, quan ens van tornar a empresonar i hi van afegir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Ens van tancar i ens van voler silenciar per haver fet realitat allò que demanava una amplíssima majoria de la ciutadania: decidir el nostre futur col·lectiu a les urnes. Tan senzill i tan legítim com això.

Quatre anys després, recordo les primeres sensacions, angoixa, tristesa i ràbia alhora, i una incertesa que em va acompanyar durant tot el meu empresonament. Ara, les preses i presos polítics som fora, degut a la solució parcial dels indults. I dic parcial perquè no resolen, ni de bon tros, la causa general contra el moviment independentista.

La repressió continua contra més de 3.000 persones i contra les seves famílies, en forma de causes judicials i d’una persecució econòmica voraç que ataca directament els nostres fills i filles amb un Tribunal de Comptes hereu de persones franquistes. Ara, jutjant i qüestionant l’acció exterior de la Generalitat i, properament, la responsabilitat de l’1-O, que m’afecta directament. És imperdonable i hi respondrem amb tota la solidaritat antirepressiva i amb els nostres objectius polítics intactes, ferms com sempre.

Perquè la repressió no cessa, però la nostra persistència i determinació a guanyar la independència de Catalunya, tampoc. De fet, cada vegada hi ha més persones que veuen que el millor projecte polític per al nostre país és la República Catalana independent, perquè és l’únic capaç de garantir una veritable igualtat d’oportunitats i benestar per a tothom, la justícia social que ens mereixem. L’únic que té l’ambició de fer realitat la revolució feminista i l’ecologista. L’únic que pot garantir netedat i transparència, i que respecta l’opinió i les decisions de la ciutadania, a qui tots els representants polítics s’han de deure.

Tinc molt clar que fa quatre anys em van tancar en una cel·la per les meves conviccions. En aquest estat, si tens una opinió política discrepant, pots acabar a la presó. Tenen por de la dissidència política, dels que qüestionem l’statu quo. Però les idees del moviment independentista són insubornables. I passar tants anys tancada no ha fet que els meus ideals polítics reculin ni una coma. Vull i volem una República Catalana lliure i socialment justa, diversa i acollidora, feminista i verda.

I l’aconseguirem, perquè cada vegada som més i més fortes. I l’estat espanyol ha de saber que si no aborda democràticament el conflicte polític amb Catalunya, el bloqueig continuarà. Ha de saber que la solució que reclama el 80% de la ciutadania catalana, la millor solució, ve del diàleg i la negociació per a una llei d’amnistia i un referèndum d’autodeterminació.

Vull aprofitar aquest dia, els quatre anys de la primera entrada a presó, per donar les gràcies a totes les persones que, des del primer dia fins a l’últim, ens van traslladar el seu suport, escalf i estima. Ens van ajudar moltíssim i sempre dic que la presó no s’hagués aguantat igual sense saber que ells i elles hi eren sempre. I ara, tots junts, hem de seguir endavant amb força.

Ens toca viure una època complicada. Els nostres drets civils, socials i laborals  perillen, estem immersos en una crisi socioeconòmica i veiem com l’extrema dreta creix amb força. No podem abaixar la guàrdia.

No podem i no ho farem. No defallirem perquè sabem que el camí de la independència, el camí cap a la República Catalana, cap a la llibertat, tot i que potser serà més llarg del que voldríem i pensàvem, és irreversible.

Som imparables! Seguim endavant! Visca Catalunya lliure!