La taula rodona “Mediació intercultural en l’àmbit de la salut”, el passat 4 d’octubre a l’Ateneu de Vic a la seu del Casino, amb la col·laboració de l’Ajuntament de la ciutat i la UVic-UCC, va fer-me reflexionar envers la identitat multicultural com a element cohesionador. L’element identitari, individual i col·lectiu, genera sentiment de pertinença, esperança i seguretat. Els elements culturals, la llengua, la religió esdevenen en general nucli central d’aquesta. En societats molt diverses hi ha dificultat de construir interculturalitat. Considero que hauria de ser un propòsit polític i social.

Catalunya tenia l’any 2002 6,4 milions d’habitants, amb 382.020 persones nascudes a l’estranger, un 5,6% de la població. L’any 2012, 7,5 milions de persones i 1,1 milions de nascuts a l’estranger, un 14,6%. L’any 2022, 7.899 milions, amb 1,27 de persones nascudes fora d’Espanya, un 16%, el 51% homes i 49% dones. La procedència de les persones que viuen a Catalunya és progressivament més diversa. El 31,5% són europeus (23,3% de la Unió Europea), el 25,5% del continent africà (19,4% Marroc), el 28,3% d’Amèrica (25% d’Amèrica del Sud i Amèrica Central), el 14 % de l’Àsia i 0,7% Oceania. El 32% dels nadons nascuts a Catalunya tenen mare nascuda a l’estranger. Catalunya té una de les taxes de natalitat més baixes del món i una de les esperances de vida més altes.

La diversitat de les llengües maternes, de les religions i de les cultures és creixent. La distribució territorial de la immigració és heterogènia i hi ha concentració segons lloc origen i renda en barris, pobles o ciutats. A Barcelona una quarta part de la població és nascuda a l’estranger. A Lloret de Mar, a Salt més del 38%. A Guissona, més del 53% dels habitants són nascuts fora, la gran majoria a Romania. Les comarques de l’Alt Empordà, de la Selva, el Barcelonès, el Gironès, el Baix Empordà i la Segarra tenen més del 20% d’habitants nascuts a l’estranger. L’Alt Empordà és la comarca de Catalunya amb més persones nascudes a l’estranger i més del 50% dels nens que hi neixen són fills de pare o mare nascuts fora d’Espanya.

L'any 2006, davant del creixement ràpid de la població immigrada a Catalunya, el Departament de Salut va aprovar el Pla director d’Immigració i Cooperació en l’àmbit de salut. El Dr. Manel Corachan va dirigir el programa. L’any 1984 l’Hospital Clínic va crear la Unitat de Malalties Tropicals. L’any 2010 es crea l’Institut de Salut Global, aliança innovadora entre la Fundació “la Caixa”, el Govern de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.  La generació de coneixement científic a través de la recerca i dels programes, al servei de la formació, l’anàlisi i el desenvolupament global.

Conscients que el sistema sanitari és una de les xarxes de serveis públics més capil·lar (conjuntament amb la xarxa educativa) i més usada per les persones nouvingudes calia dissenyar un seguit d’intervencions destinades a l’acollida, a la mediació i a la formació. La universalitat d’accés al sistema de salut ha permès que l’atenció primària hagi esdevingut un del baluard de l’acollida i de la possibilitat d’accions sanitàries però alhora socials. Òbviament, també ha generat pressió assistencial i necessitat d’adaptació i formació dels professionals sanitaris i dels equips. La mediació intercultural va esdevenir extraordinàriament útil. Un conveni entre la Fundació La Caixa i el Departament de Salut va permetre modelitzar i estendre una xarxa de mediadors culturals per tot el sistema sanitari de Catalunya.

Com a exemple, Anissa Lamzabi i Bou, nascuda a Marroc, llicenciada en Literatura I Llengua francesa, és mediadora cultural de l’Àrea Bàsica de Salut, Vic SUD, el CAP del Remei, des de fa vint anys. La seva experiència de treball en uns barris amb alt nombre de persones procedents d’arreu del món i gran diversitat cultural ens ensenya el camí fet, però el que queda per fer.

Els determinants socials són essencials per a la salut i per la qualitat de vida. L’edat, el sexe, el gènere i el nivell socioeconòmic i educatiu són condicionants molt rellevants. Els elements culturals, la família i la comunitat propera on vius poden ser protectors o desencadenants de benestar o malestar.

La societat catalana ja és estructuralment diversa. El multiculturalisme no és conjuntural, sinó fruit de la globalització i de les desigualtats, conflictes i canvi climàtic. Una gran part de la societat catalana és procedent de la immigració econòmica i tenen rendes per sota de la mitjana. La interacció social és alta en el sistema educatiu (nens) i en el sistema sanitari públic. En els àmbits culturals, de lleure i religiosos, aquesta interacció és molt menor. La renda disponible de la població condiciona els habitatges, independent del lloc de naixement, però alhora l’alta concentració en alguns barris de persones d’origen estranger s’explica també per la necessitat de compartir la identitat cultural entre iguals. La identitat d’origen genera certa seguretat vital encara que en moltes ocasions fa de barrera d’integració si no hi ha altres interaccions: laborals, de formació, de lleure, esportives, culturals. Sí, la cultura genera més aïllament de grups per raó d’edat o gènere la inclusió social encara és més difícil. Compartir la llengua pròpia del país d’acollida ajuda a la integració. El català ha perdut pes en l’ús social. La immersió lingüística a les escoles almenys dona als infants coneixement del català. Les dones, especialment les d’origen africà i asiàtic tenen un coneixement del català i del castellà escàs que afavoreix el seu aïllament i en moltes ocasions depenen de familiars o mediadors per interactuar en tots els àmbits, també a les consultes sanitàries.

La societat multicultural catalana és intercultural? S’està construint una identitat catalana intercultural? La identitat catalana vol defensar els seus orígens i la llengua pròpia però incorpora mestissatge. Ha de ser possible una identitat catalana compartida per a tothom que visqui a Catalunya. La integració de la immigració no pot ser per assimilació, segregació o marginació. La inclusió social ha de suposar coneixement, reconeixement mutu i interacció constant. Hauria de ser possible sentir-se part de Catalunya sense renúncia de les diferències. Cal intensificar un diàleg interreligiós, però també entre les religions i la laïcitat que impregna la vida quotidiana d’una part important dels catalans en unes institucions cada vegada més aconfessionals. 

L’any 2008 va signar-se amb tots els sectors més significatius del país el Pacte Nacional per la Immigració, ara potser caldria acceptar que necessitem acords de país per la cohesió i la construcció d’una identitat catalana inclusiva. El coneixement dels canvis de fons de la societat catalana els darrers vint-i-cinc anys ens poden ajudar a prevenir guetos, socials i culturals, no només dels grups nouvinguts sinó també dels autòctons. Les segones i terceres generacions de joves nascuts a Catalunya han de ser i sentir-se protagonistes de la societat catalana. Els fills de la immigració han de tenir oportunitats a les seves vides i prevenir l’aculturalisme i la marginació social. Construir esperança per prevenir els radicalismes, locals i globals.

Probablement, la identitat catalana inclusiva és el repte més important del país. El capital social i cultural de la immigració, la recent i les històriques, han d’enfortir a Catalunya. Cal decisió per gestionar la complexitat, sense negar les dificultats rebutjant populismes de dretes i d’esquerres.

Cal analitzar tot el coneixement que disposem, especialment en l’àmbit de les ciències socials, per acompanyar a les societats locals que ja són globals a trobar el seu camí. Les universitats poden tenir un paper d’acompanyament pels canvis. Sense esperança hi ha inseguretat i es generen conflictes i violències. L’esperança com a antídot.