El ministre d’Hisenda del Regne d’Espanya, Cristóbal Montoro Romero, s’ho ha passat bé, durant quatre hores, pel cap baix. Se li notava a la cara, lluïa uns ulls de plaer inconfessable i un lleuger somriure just se li insinuava per sota el nas. La cosa era tan evident que, amb encert, la diputada d’ERC Teresa Jordà li ho ha retret en públic, durant la seva intervenció, mentre, al costat d’ella, el diputat d’ICV Joan Coscubiela assentia amb el cap, donant-li la raó. Amb la família Pujol com a pretext, el ministre ha trobat l’oportunitat d’or per a dedicar-se al plaer solitari que més agrada una part de la societat espanyola: la catalanofòbia, carregar contra els catalans tant se val amb quin motiu, exhibir-se en públic manifestant una animadversió il·limitada contra aquest col·lectiu humà assentat a la Mediterrània nord-occidental, de segles ençà: nosaltres.

El to, les formes, la intensitat passional desmesurada del ministre ha estat advertida per tothom i així ho han fet constar diferents grups de l’oposició. La confessió de Jordi Pujol, a les acaballes de juliol, ha servit el ministre per a l’exercici del seu esport preferit: l’anticatalanisme. En aquest cas, però, la perversió del seu discurs ha arribat a límits impensables. El titular d’Hisenda s’ho ha fet venir bé per a relacionar, de manera directa, les irregularitats confessades per Pujol amb l’independentisme català i amb el procés sobiranista, de manera que, del seu diguem-ne discurs, no era difícil que se’n desprengués una conclusió: la maldat dels Pujol no semblava tenir gran cosa a veure amb el frau fiscal, sinó amb la seva condició d’independentista o, en tot cas, si hi havia delicte probable era perquè aquest havia estat comès per un independentista i era això el que el feia més greu. Aprofitant que l’Ebre encara passa per Amposta, doncs, el ministre s’ho va fer venir bé per a barrejar-ho tot, vuits i nous i cartes que no lliguen.

Anem a pams: el delicte no té ideologia. Tenir el cinisme de subratllar el caràcter independentista de Pujol, com a principal raó de ser d’una irregularitat fiscal, és tenir molta barra. Sobretot perquè la professió de fe independentista de l’expresident és tan recent com la de no pocs dels seus fins ara companys de partit. I el frau fiscal confessat per Pujol és de 30 anys enrere, quan ell i el seu partit, al Parlament i  al Govern, en els seus pactes i els seus discursos, no sols no es declaraven independentistes, sinó que combatien sense manies els que sí que n’eren. Per al ministre en qüestió, la irregularitat legal de Pujol és més gran o, simplement, és, perquè aquest és independentista. Vincula un possible delicte amb una ideologia determinada. I això és fals, perquè el delicte no té ideologia, no és d’esquerres ni de dretes, no és independentista ni espanyolista, és, ras i curt, delicte i prou, al marge de tota pretesa ideologia política, corrent de pensament o confessió religiosa.

Perquè, clar, si adjudiquem ideologia a un possible delicte, quan aquest és presumptament comès per un independentista, què passa quan qui el comet és un espanyolista? Si el cas Pujol és conseqüència de l’independentisme del seu protagonista, quina ideologia hem d’atribuir als delictes provats i als que s’intueixen, amb protagonistes destacats del PP? Que un expresident de comunitat autònoma o altres càrrecs del PP siguin a la presó és perquè són espanyolistes i conservadors o bé perquè han ficat a la mà al calaix? Segons la teoria Montoro no hi hauria d’haver cap mena de dubte que no és pas pel seu comportament delictiu o mafiós, sinó per la seva ideologia carca i radicalment contrària als drets dels pobles, sense cap mena de dubte. Que l’extresorer del PP i desenes de diputats, càrrecs i excàrrecs populars estiguin imputats o es trobin hostatjats en centres penitenciaris, que hagin hagut de dimitir de les seves responsabilitats parlamentàries o governamentals, que hagin plegat d’ajuntaments o diputacions, no sembla però, a l’hora de la veritat, que tingui res a veure amb la ideologia sinó amb el delicte. I, a més, amb un delicte estrictament personal, al marge del partit o de la institució en qüestió. Siguem clars: les presumptes irregularitats de la família Pujol tenen tant a veure amb l’independentisme, com les comeses per desenes de càrrecs del PP amb l’espanyolisme. Les irregularitats només poden relacionar-se amb les persones que les protagonitzen, però no pas amb la ideologia que asseguren tenir. Perquè el delicte no té ideologia.