Tenint en compte que la realitat mai no és d’un color sol, sí que podria dir-se que, en general, les actituds i les posicions dels que, respectivament, defensen o ataquen la idea d’una Catalunya independent, es mouen al voltant de la il·lusió o bé de la por. Entre els partidaris de l’accés del Principat a l’estatalitat acostumen a trobar-se, majoritàriament, actituds clarament positives, afirmatives, expressades en termes favorables i no és exagerat de dir que, ben sovint, hi domina la il·lusió. Existeix el convenciment que en una Catalunya independent les coses seran d’una altra manera i que, en un sentit ampli, tot anirà millor.  La idea de començar de bell nou ha anat fent camí entre la gent i no són pocs els que pensen que, posat el comptador a zero, tenim la possibilitat de canviar mals hàbits, males pràctiques, males actituds i erradicar-les del nostre paisatge quotidià. És molta la gent convençuda que, en aquestes circumstàncies, no depenent de ningú més que de nosaltres mateixos, assumirem plenament la responsabilitat col·lectiva dels nostres actes, esdevenint així la independència el gest màxim de maduresa d’un poble. Per això fa il·lusió veure la gent explicar com farem les coses de forma distinta, és a dir, millor. I com canviarem aquella o aquella altra mala pràctica o perversa tradició i serem capaços d’organitzar-nos d’una manera precisa. La independència, doncs, fa il·lusió, aquella il·lusió pròpia de qui estrena una cosa nova i comença, des del principi, un camí del tot nou. Ningú no creu que, independents, estarem més malament que no estem ara o bé que viurem pitjor, sinó tot al contrari. Tothom ha identificat ja les males herbes i té ganes de segar-les d’un bon cop de falç per a garantir un futur millor i lliure. La il·lusió, doncs, caracteritza el moviment independentista actual, l’entusiasme, l’alegria de voler fer un país diferent a aquell que hem viscut o patit fins ara.

Enfront de la il·lusió, però, hi ha tan sols un discurs negatiu, basat en la por, en l’amenaça, en l’insult, en la desqualificació, en la mentida, en el menyspreu i, fins i tot, en l’odi ètnic. En algun altre moment, ja he ironitzat sobre el llistat de desgràcies que asseguren que ens cauran a sobre, cas d’independitzar-nos d’Espanya. He de confessar que continua sorprenent-me que siguin tan maldestres en la seva política envers Catalunya i els catalans, ja que l’anticatalanisme ha estat la contribució decisiva per a configurar la majoria independentista actual. A hores d’ara ningú no ha estat capaç, d’Espanya estant, de posar sobre la taula una sola raó que converteixi en positiva la nostra pertinença a l’estat espanyol. Ben al contrari, mancats d’arguments favorables, orfes de projectes atractius per a quedar-nos-hi, l’únic panorama que s’és capaç de dibuixar-nos és el de l’apocalipsi total i absolut, les mil plagues d’Egipte, el desastre còsmic, la desgràcia interplanetària... Tan sols algunes veus han tingut la decència d’afirmar que ens comprenen perfectament, que si ells fossin catalans també voldrien la independència i que els sap greu que ens en anem, perquè ells hi sortiran perdent i la pitjor Espanya ressorgirà amb més força encara, enmig d’una gran frustració.

Durant molt anys hi ha hagut, aquí, por a la independència, per motius molt diversos. Ara, però, els catalans han passat ja de la por a la independència a la independència de la por i, avui, sentin el que sentin, s’han desacomplexat i comencen a viure la il·lusió de la llibertat, la capacitat d’imaginar-se una pàtria lliure, primer requisit perquè un dia pugui ser-ho. Al cor, al cap i a la butxaca, doncs, ja hem guanyat. Ara, doncs, només cal fer-ho a les urnes. I fer-ho aviat.