A 1 de gener de 2024, els 27 països de la Unió Europea tenien una població total de 450 milions d’habitants, la qual cosa suposa poc més del 5,6% de la població mundial, quan a principis de segle era del 7% i fa cent anys del 15%. Després de la davallada provocada per la Covid-19 s’ha tornat a un creixement feble, amb tendència a l’alentiment quan no a la disminució com ha estat el cas entre 2023 i 2024 de països com Polònia, Grècia i Hongria. Si encara es pot parlar de creixement de la població és gràcies a la immigració (de l’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i de l’Àsia) i de l’arribada de refugiats (sirians i afganesos a mitjans de la dècada anterior, ucraïnesos des del 2022). I en els pròxims anys, més enllà de les migracions provocades per les condicions socioeconòmiques, les guerres i les malalties cròniques, especialment a l’Àfrica subsahariana, s’afegiran les migracions climàtiques.
I, així, en el cas de l’estat espanyol, la població resident d’origen estranger ha passat del 6 al 19% entre 2002 i 2024. Encara que en els darrers anys la inflació o el cost de la vida, les desigualtats, l’atur i l’habitatge són els temes que més preocupen als ciutadans, les enquestes del CIS denoten que un 14% creuen que una de les qüestions més importants a què ha d’enfrontar-se el govern és la immigració i des de la pandèmia fins a l’any passat els que la consideraven com un dels principals problemes no havia baixat del 30%, i encara el 66% creu que el conflicte entre persones nascudes a l’Estat i a l’estranger és fort o molt fort, només superat pel conflicte entre empresaris i treballadors (el 67%). Segons el CIS, la immigració s’ha convertit, doncs, en la principal preocupació dels espanyols i segons l’enquesta feta per l’Institut 40dB per a El País i la Cadena SER, el 57% creu que hi ha masses immigrants i el 75% els associa amb fets negatius (delinqüència, drogues, inseguretat...), encara que, paradoxalment, la majoria d’enquestats reconeixen que la seva experiència amb immigrants ha estat en general positiva i diferents estudis avalen que la immigració resulta beneficiosa per a l’economia i no perjudica ni als treballadors autòctons ni als serveis públics. Tot i que algun suposat expert en el mercat immobiliari hagi dit per televisió que un dels factors que provoquen la pujada dels lloguers de pisos és l’arribada d’immigrants! Faltaria més de la pastera al pis de protecció oficial!
Afegirem que, ja abans de la Covid-19, alguns analistes parlaven de suïcidi demogràfic d’Europa a la vista de les projeccions sobre població de cara al 2050, perquè, contràriament a l’Amèrica del Nord que augmentarà la població en 75 milions d’habitants (dues vegades més l’Amèrica del Sud), Europa s’haurà estancat entorn dels 500 milions d’habitants i haurà perdut uns 49 milions de persones en edat laboral (entre 20 i 64 anys), dels quals 11 milions correspondran a Alemanya i entre 7 i 8 milions a Itàlia i Espanya. En altres paraules, la UE formarà part encara del grup de les grans potències econòmiques (la Xina, els EUA, l’Índia), però molt envellida amb un 11,4% de la població per damunt dels vuitanta anys (avui el 20% ja supera els 65 anys) i una edat mitjana de 49 anys. De fet, ja fa dècades que l’indicador conjuntural de fecunditat o taxa de reemplaçament generacional ha caigut per sota de la mitjana de 2,1 fills per dona, que és el mínim que garanteix que una societat o un país mantingui el mateix número de població d’una generació a la següent. El 2001, aquesta taxa era de l’1,43 a la UE, de l’1,23 a l’Estat espanyol i de l’1,28 a Catalunya (el 1975 era del 2,72); mentre que el 2022 havia caigut a valors molt baixos, 1,46, 1,16 i 1,17, que es relacionen amb l’increment de l’edat mitjana de la maternitat que ha passat dels 29,0 anys a la UE, els 30,8 a l’estat espanyol i els 31,0 a Catalunya del 2001 als 31,1, 32,6 i 32,6, respectivament, del 2022.
En el comportament demogràfic incideixen tota mena de factors (condicions de treball i socioeconòmiques, nivell de vida i d’estudis, context cultural...), però del que no hi ha dubte és que aquest progressiu envelliment i decreixement de la població europea amenacen a mitjà termini l’estat del benestar i el sistema de pensions i, segons advertia el Parlament Europeu el 2008, també comprometen "el dinamisme econòmic, la creativitat i la innovació i poden comportar una pèrdua de competitivitat i una disminució del potencial del creixement del PIB de la UE de fins a un 1,2% entre 2031 i 2050", sobretot si es compara amb les regions del món on més augmenta la població. En suma, totes aquestes conseqüències de la progressiva pèrdua de pes demogràfic només es revertiran amb l’aportació d’un contingent immigratori capaç d’equilibrar aquesta disminució del creixement vegetatiu.
És per tot plegat que, més enllà de les raons humanitàries sobre les quals es fonamenten els valors europeus, es fa molt difícil d’entendre l’obsessió de l’extrema dreta europea amb la immigració, especialment si prové de països musulmans. Una obsessió que, com acabem de veure, no té cap consistència lògica ni pot ser explicada mitjançant la raó i, per tant, només pot ser ideològica i supremacista i basada en fake news i afirmacions falses no avalades per la informació ni pels estudis científics. Hi ha tota una sèrie de tòpics destinats a deshumanitzar i criminalitzar el migrant, especialment el que relaciona immigració i delinqüència, que només denoten inseguretat, "por a l’altre", al "diferent". Sens dubte, Donald Trump va arribar a cotes difícils de superar quan afirmà que els migrants haitians mataven i es menjaven les mascotes de Springfield. Però n'hi ha d'altres més insidioses per menys evidents com un especialista en béns immobiliaris que declara impertèrrit per televisió que un dels factors que contribueixen a l’encariment dels lloguers dels habitatges és la immigració!
És greu que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en lloc de pensar a millorar la política de visats i facilitar les gestions per emigrar cap als països europeus, "extregui lliçons" del pla de la ultradretana Giorgia Meloni per deportar migrants cap Albània i ho presenti com una via "innovadora". I, així, a la cimera del Consell d’Europa celebrat la setmana passada a Brussel·les va proposar contemplar la possibilitat d’establir centres de deportació per migrants fora de l’espai comunitari mentre es tramiten les seves peticions d’asil o la seva regularització. Quinze països consideren aquest tipus de solució de cara al futur, però no es va arribar a cap acord. En suma, una versió molt més dràstica de l’Acord amb Turquia del 20 de març de 2016 i renovat quatre anys després, pel qual Ankara a canvi de 6.000 milions d’euros (avui són ja 10.000) es comprometia a retenir els migrants arribats irregularment i impedir que accedissin a Grècia. Acords similars s’han signat amb el Marroc, Mauritània, Tunísia, Líbia, Egipte i Sudan per un import total de més de 2.800 milions d’euros. Més lluny pretenia anar la socialdemòcrata Mette Frederiksen, presidenta del govern de Dinamarca, quan el 2022 negociava amb Ruanda l’establiment de centres per acollir deportats des del país escandinau. Fora de la UE, al Regne Unit, Boris Johnson va fer una proposta semblant. I, posats a desvariar, Meloni proposava com país segur Síria i, després del seu pas per Albània retornar els migrants al seu país d’origen, els també "segurs" Egipte i Bangladesh. Difícilment es podia pensar en una rebregada més insultant del dret internacional humanitari. Afortunadament, de moment, un jutge ha aturat la deportació definitiva i ha obligat que els migrants, que ja eren a Albània, tornin a Itàlia.
En conclusió, els plantejaments polítics sobre la immigració posen en relleu que l’avenç de l’extrema dreta en les eleccions europees no és només una qüestió de percentatge (24,7% el 2024, 21,8% el 2019, 16% el 2014, 10,2% el 2009), sinó en l’adopció per la dreta, i àdhuc d’una certa esquerra (diversos països europeus, començant per Alemanya, han imposat el tancament de les seves fronteres, malgrat que formen part de l'espai Schengen), dels seus postulats sobre la immigració i el tracte que cal donar als migrants denominats irregulars. Aquest tracte cada cop s’allunya més dels valors fundacionals de la UE i del dret internacional humanitari i suposa una desconsideració cap als drets humans d’aquells que fugen de la misèria, la fam, la guerra o les conseqüències del canvi climàtic. Una darrera consideració, aquest retrocés dels valors democràtics i humanitaris i l’avenç paral·lel del model de l’Europa-fortalesa, que va començar amb les lleis d’estrangeria de les darreres dècades del segle passat, es produeix en uns moments en què, segons Frontex (l’agència de fronteres de la UE) el 2023 van arribar a l’espai comunitari 385.445 migrants en situació irregular enfront dels gairebé dos milions que van arribar arran de la guerra de Síria el 2015 i dels milions provocats per la invasió russa d’Ucraïna i en uns moments també, val la pena reiterar-ho, en què la manca de mà d’obra necessària per garantir l’estat del benestar i les jubilacions de l’envellida població europea es fa cada vegada més evident.