Començo pel final. Les forces polítiques i les organitzacions civils que representen la centralitat social catalana farien bé de renovar els reiterats pactes que en el passat s'han acordat sobre la immigració. Qualsevol allargament de l'actual batalla dialèctica no comportarà cap solució real a la problemàtica derivada del canvi demogràfic i l'empitjorarà donant ales a opcions populistes d'extrema dreta i d'extrema esquerra.

En aquest sentit, qualsevol plantejament maniqueu, de blanc o negre, sobre aquesta qüestió és un immens engany que, almenys, tot ciutadà mínimament informat hauria de rebutjar. Perquè les posicions reals són molt complexes davant de la multiplicitat de factors que hi intervenen. En un eix hi ha els fluxos de mercaderies i els fluxos migratoris; en un altre eix, posicions globalistes i antiglobalistes; en un altre eix, dreta i esquerra; i, en un altre, catalanisme i espanyolisme. Quatre dimensions que combinades donen una multiplicitat d'opinions de difícil gestió per qualsevol partit o moviment que pretengui surfejar sobre la problemàtica sense tenir cap solució real. Així, per exemple, pot haver-hi gent de dreta espanyolista o catalanista, globalista en el camp econòmic i antiglobalista en migracions. Hi pot haver una esquerra espanyolista o catalanista antiglobalista en el camp econòmic i globalista en el camp de les migracions. I així successivament, fins a completar totes les possibilitats.

La realitat social és l'explosió demogràfica fora d'Europa, el canvi climàtic, els conflictes bèl·lics, l'avidesa extractiva de les multinacionals i l'extensió dels règims autoritaris que provoquen moviments migratoris cap al vell continent d'una magnitud només comparable a les migracions europees del segle XIX cap als altres continents. El dret universal a la migració ve precedit pel dret a sobreviure i viure al propi país. L'incompliment d'aquest darrer dret força a l'exercici del primer. Al mateix temps, les societats tenen dret a preservar la identitat i el control del seu territori. La combinació d'aquests drets no és fàcil i comporta conflictes. Sinó, apliquem-ho amb visió retrospectiva al xoc frontal entre poblacions pobres i miserables d'Europa emigrant a territoris d'on van expulsar i minoritzar els pobles originaris de les nacions indoamericanes.

En les nacions com la catalana, amb un estat en contra que, de fet, ja han rebut, en alguns moments de forma explícita, polítiques colonitzadores i assimiladores, la qüestió encara es complica més. Per no parlar de nosaltres mateixos, observem les contradiccions patètiques del jacobinisme francès que malgrat el seu republicanisme laïcista bel·ligerant s'està demostrant incapaç d'incorporar a una identitat ciutadana compartida les generacions procedents de les migracions nord-africanes. I ho fa al mateix temps que continua exercint una brutal assimilació de les llengües i cultures mil·lenàries autòctones que formen la pluralitat nacional de França, amb excessos com no permetre l'ús del català en els debats municipals o la prohibició d'inscriure un nom d'un nounat en bretó.

Si amb la complexitat que significa el fenomen migratori es vol simplificar entre xenofòbia i xenofília, prendrem mal. És un greu error no admetre els impactes socials, sobre la saturació dels serveis públics, sobre l'entorn lingüístic i cultural que provoca un accelerat canvi demogràfic, escudant-se en evitar convertir-ho en debat públic o per xenofília. Començar a repartir etiquetes de feixisme i racisme a dojo, a part de simplificar, no soluciona la fòbia, que si anem a l'arrel etimològica no vol dir odi, sinó simplement por, pànic. Quines accions tenim a les mans institucions i la societat civil organitzada per evitar el pànic? El pànic està basat en fets reals sobre els quals cavalca el populisme autoritari per esgarrapar suport social, sense tenir cap solució real. Només cal veure com els vaixells de refugiats van arribant a la Itàlia de Meloni. Amb les actuacions dels alcaldes de Junts i del seu portaveu de vincular immigració i multi reincidència s'està en aquesta onada de surfejar sobre el pànic per motius electorals, no per abordar seriosament el repte.

En 20 anys, Catalunya ha augmentat en dos milions d'habitants; no ha canviat l'espoli fiscal i, per tant, continuem amb recursos insuficients per abordar les necessitats socials, de salut i educatives; Generalitat i ajuntaments han fet deixadesa del compliment de la legislació en matèria lingüística: immersió, acollida lingüística, retolació d'establiments, supressió del Súper3...; l'Estat continua amb una política migratòria incoherent deixant a milers de persones en els llimbs, gestió de fronteres erràtiques, manca de repartiment proporcional de les responsabilitats d'acollida entre les comunitats autònomes com ha reclamat Espanya respecte a Europa, incompliment de les obligacions estatutàries de suport i de cogestió amb la Generalitat...

Ara bé, fa més de 20 anys ja havíem tingut debats i acords sobre immigració on la catalanitat inclusiva com una identitat projecte on la llengua i l'adscripció simbòlica havia de ser el principal ciment per compactar la diversa societat catalana. Així en la VI legislatura (1999-2003) es creà la Comissió d'Estudi sobre la Política d'Immigració a Catalunya que arribà uns acords el 27 de juny del 2001. Per això, a aquestes altures de l'article, amb el risc d'allargar-me, no puc estar-me de reproduir alguns fragments de representants de la socialdemocràcia catalana, ara sota el paraigües d'ERC, d'algun debat parlamentari que vam tenir.

En el diari de sessions del Parlament del 29 de maig de 2002 hi figura una pregunta del cap de l'oposició Pasqual Maragall: "A Manlleu, vaig proposar públicament un gran acord social sobre la immigració. Darrerament, comprovem que les declaracions, les nostres, les de tots, les de uns i altres i les actuacions del Govern no han estat suficients per transmetre la convicció a la gent que el fenomen de la immigració està rebent un tractament satisfactori; més aviat, al contrari. Està en joc la cohesió de les nostres barriades i dels nostres pobles i la credibilitat de les nostres institucions davant les amenaces dels fonamentalismes de tota mena i la insuficiència de les bones intencions". Maragall proposava tres eixos: primer, fixar els contingents d'immigrants que la nostra societat pot acollir amb dignitat, contractant-los en origen, i exercir un control estricte de les seves condicions laborals i un control de fronteres progressivament en mans de la Unió Europea. Segon, actuar de manera urgent en els barris i les poblacions més afectats per l'arribada dels immigrants invertint en habitatge, escola i seguretat. Sense barris segurs o sense escoles i habitatges dignes, tampoc no avançarem. Tercer, insistir en què catalans i immigrants tenim la mateixa llei, aquesta és la base de la democràcia. La immigració és un fenomen que es pot controlar i s'ha de controlar, però és un fenomen irreversible. I la intolerància racial i l'integrisme religiós estan exclosos per les nostres lleis i els costums.

En interpel·lacions posteriors Quim Nadal deia coses com aquestes. "L'aposta clara per al reforçament de les prestacions àmplies de l'estat del benestar és la millor garantia per evitar el temor a la discriminació o a la pèrdua de prestacions en benefici dels nous necessitats que s'incorporen, amb els seus drets i els seus deures. (...) En l'itinerari de la immigració hi ha, u, un problema en el país d'origen –parlem-ne i actuem. Dos, un problema de fluxos i control de fronteres –parlem-ne i actuem i que actuï a qui toca. Tres, un problema de legalitat amb relació a les relacions laborals i a la presència en el país –que actuï, i que actuï a qui toca. I quatre, un problema d'acollida i d'integració. Ni "portes obertes" ni "papers per a tothom.(....) L'alternativa no és entre contundència aparent i condescendència, sinó definir correponsablement quants n'han de venir, com vindran i a fer què. I de ple dret, per després garantir, primer, un accés normal, reglat, legal, legítim, no interferit en el mercat de treball per la sobreexplotació de les màfies i, correlativament, assegurar la plena igualtat, la condició cívica bàsica dels drets i deures comuns."

Com a representant republicà vaig realitzar també una interpel·lació. Hi deia "la política del govern de Madrid en aquest àmbit és una política de fronteres dolenta, però no és una política d'immigració. La inoperància de la llei d'estrangeria, que havia de barrar el pas a l'entrada d'il·legals, i de fet està garantint una autèntica Marxa Verda a Ceuta, Melilla i Canàries. Una caòtica gestió dels fluxos interns al si de l'Estat entre comunitats autònomes, induïts des d'àmbits del Govern central. Una manca d'agilitat en la gestió dels permisos de treball d'aquelles persones immigrades que ja treballen clandestinament o disposades a treballar. Per tant, l'estat controla el flux d'entrada i el flux intern de regulació, i dona la sensació, perquè els problemes, en comptes de solucionar-se, s'enverinin. Quarta responsabilitat del Govern central no exercida: inspecció de treball, per perseguir els empresaris fraudulents que utilitzen mà d'obra clandestina, mà d'obra esclava. Inspectors de treball: què fan els inspectors de treball? Incapacitat a l'hora de practicar la política de retorn dels il·legals. I, finalment, pèssimes polítiques internacionals de cooperació allà on caldria prioritzar: Marroc. Pèssima política internacional. Cooperació s'entén, a vegades, com a flux de subsidis que moren a mans dels oligarques corruptes de la monarquia alauita; política internacional que passa per callar davant del Sàhara i no ajudar a la democratització dels règims del nord d'Àfrica. És a dir, política internacional suïcida."

S'ha de recordar que en aquell moment manava a Madrid el PP i que la seva delegada a Catalunya, García Valdecasas, havia fet declaracions acusant el Govern de la Generalitat de la problemàtica migratòria. I per això vaig dir que la senyora Valdecasas reclamava a Generalitat i ajuntaments assegurar l'acollida, posar-hi la galleda, però que l'estat controlava l'aixeta. I per això vaig reclamar que la Generalitat tingués competències per intervenir també en les fases inicials del procés migratori.

Vaig remarcar seguir l'exemple del Quebec on anualment hi havia un debat parlamentari sobre immigració i les polítiques corresponents: sobre regulació de fluxos i sobre les polítiques d'acollida. Amb prèvia compareixença de patronals, sindicats, esglésies –que cada cop és un factor més interferit en termes de política immigratòria, i les entitats solidàries. I afegia: "O és que el Parlament no ha de parlar dels problemes que preocupen la gent? Doncs, parlem-ne, per a això són les democràcies. Perquè si no en parlem, surten els demagogs de l'extrema dreta, els feixistes, i en parlen ells."

Vaig aprofitar per recordar les polítiques de les socialdemocràcies nòrdiques. "La política d'immigració allà té dos aspectes: política laboral, mà d'obra i política solidària. Un país aposta per acord entre sindicats i patronal,  per, primer, afavorir que el capital humà propi doni tot el que pugui donar de si: polítiques actives d'ocupació que posen, per exemple, l'ocupació de la dona a nivells altíssims, amb igualtat que l'home i fins i tot polítiques de jubilació retardades per aprofitar el que ha estat l'envelliment, el fet que el treball, a partir seixanta-cinc anys, també reverteixi en benefici de no dificultar els problemes de pressupost de la Seguretat Social. Primer punt, doncs, capital propi. Segon, recuperació, repatriació del capital emigrat. La gent que ha hagut de marxar, els descendents dels emigrants, això és la llei de política de retorn que aquí vam aprovar a proposta d'Esquerra i que està en marxa. A tots els països europeus menys aquí hi ha polítiques de retorn. Tercer, captació de mà d'obra en origen. Si necessiten mà d'obra, es va a buscar on és. Si falten matricers, els trobarem a Romania, no a una altra banda, i si falten fusters els trobarem no sé on. Quarta, solidaritat amb els refugiats polítics, generositat solidària amb els refugiats polítics. Aquesta cambra també va aprovar, a proposta d'Esquerra, que Catalunya fos terra d'acollida de represaliats. I, en cinquè lloc, control dels fluxos migratoris econòmics, que passa per una cooperació seriosa amb els països d'origen. L'Àfrica necessita un pla Marshall, i en això estem d'acord globalitzadors i antiglobalitzadors". I en una moció posterior posava èmfasi en el projecte de catalanitat inclusiva social i lingüística com a principal instrument per a garantir la màxima cohesió, autoestima i civisme.

Demano excuses per aquestes llargues cites, però, 22 anys després, cansa haver de tornar a parlar del mateix i tenir la sensació que una certa àrea de joc compartida sobre migracions ha saltat pels aires, per l'aproximació del centre-dreta català cap al populisme del pànic i per la deriva bonista d'algunes esquerres que, en els llocs d'Europa que no han sabut frenar, les ha portat a la irrellevància electoral. Perquè les gesticulacions xenòfobes o xenòfiles no evitaran allò del microconte d'Augusto Monterroso: "Es va despertar i el dinosaure encara estava allí".