Immigrants, per què importen tan poc?

La taxa de mortalitat vinculada a les migracions internacionals és massa alta. Només a l'Estat moren 18 persones al dia. La xifra és esgarrifosa, però som tant racistes que ens és igual.
 
Les persones del sud global (negres, mores, xinos, xamaquites, etc.) han estat, històricament, un animal més amb què comerciar, explotar i degradar. Europa, Espanya i Catalunya tenen la infraestructura, la riquesa i el posicionament que tenen precisament gràcies a la nostra delinqüència. Els nostres rebesavis se’n van anar a altres terres i van matar, marginar o esclavitzar els seus amos. Es van fer rics gràcies a les terres expropiades i van utilitzar la ciutadania per treballar-les gratuïtament. I els hereus d’aquells imperis continuen vivint de les rendes i fent comerços tèrbols amb governants corruptes que mantenen un sistema de desigualtat global fill del sistema colonial: el neocolonialisme.
 
I a pesar de la injustícia i els crims contra la humanitat acumulats per occident, cap cort penal hi convida cap gran magnat o ministre europeu a asseure-s’hi. Potser és que són corts pensades per mantenir l’ordre. Les morts i mala vida de les persones del sud global és resultat del colonialisme, i pilar del sistema neocolonial.
 
En l’actualitat, la legislació espanyola pena amb més duresa el maltractament als animals, de tres a 18 mesos de presó, que la violència racista, on no hi ha legislació. El que és normal, els animals de companyia no tenen bagatge vital, cultura i ambició pròpia, mentre que als del sud ja no se’ls pot esclavitzar legalment i cal mantenir un statu quo que permeti la seva precarització laboral, assegurant que se’ls pot treure el màxim rendiment.
 
Per això, es parla tant d’irregularitat, però no es fa com un error del sistema de governança, sinó com un delicte. Perquè com més persones immigrades visquin en situació irregular a Espanya, més barata surt la mà d’obra en sectors no qualificats. La manera en què es manté aquest sistema és, precisament, estigmatitzant i criminalitzant les persones immigrades. I el resultat són episodis com el que es commemora aquest dissabte a Ceuta, la massacre del Tarajal, on van ser assassinades a sang freda 16 persones que tractaven de travessar la frontera nadant. Com la justícia espanyola hi va donar vistiplau, diferents organitzacions ho han dut al Comitè de Drets Humans de l'ONU. Però els salvatges són ells...
 

No sé si cap de vosaltres heu patit mai la violència i els delictes de què tant es parlen. Jo no tinc ningú present. Però puc assegurar-vos que la taxa de delinqüència entre les persones immigrades, sense diferències significatives amb la taxa de les persones locals, hauria de ser molt més alta, donada la precarietat, ansietat i marginalitat que pateixen. Potser s’haurien de rebel·lar i dir prou, però són persones resilients i de bon fons, que a pesar que sempre viuran la bretxa salarial, accepten la penitència i treballen per donar una vida millor als seus fills i filles.
 
Les últimes setmanes he sentit molta frustració. Altre cop les persones immigrades i de rebot les racialitzades som la pilota d’un derbi entre partits. I com la pilota és de la millor qualitat, tots els altres s’hi uneixen: els de dretes afegint llenya al foc, els d’esquerres portant la contrària sense acabar d’integrar les qüestions d’arrel al discurs, i sense la cessió de poder i confiança necessària a col·lectius minoritzats per aconseguir progrés.
 
Fins que les persones immigrades no aconsegueixin el dret a vot, ni que sigui a les locals, continuaran sent un instrument barat a la política. Un instrument que erosiona la nostra democràcia i dona ales a partits populistes i extremistes per créixer. Em pregunto, seríem enfront del daltabaix democràtic que s’espera a Europa si no es pogués utilitzar la immigració com a arma política? Alimentem la nostra pròpia destrucció.
 

Qualsevol persona que resideix i contribueix en un territori hauria de tenir eines de participació democràtica per defensar els seus drets i interessos. Si les tinguessin, les ciutats serien encara més segures, perquè no es veurien abocades a viure el carrer si agafen una depressió que els incapacita per treballar durant un temps. A treballar 18 hores diàries d’internes, sense poder nodrir d’amor els fills i filles. O a viure’n molts en una habitació de lloguer, perquè tindrien el poder adquisitiu per llogar o comprar una propietat sencera.
 
La situació que pateixen les persones immigrades, i la discriminació que vivim totes les persones del sud global, inclús en espais progressistes, és molt injusta. Sé que canviarà, sé que com tota injustícia, acabarà sorgint un moviment fort capaç de lluitar pels drets de totes aquestes persones. Sé que els meus nets estudiaran una o diverses figures eminents que encarnin la lluita. Però fins aleshores, els temps passa a poc a poc, sabent que, no massa lluny, hi ha un infant plorant en mig del desert, perquè la mare ha mort de set intentant donar-li una vida millor.