L’inici de 2026 ve marcat per una paraula: imperialisme. Aquests darrers dies li hem tret la pols. Però no és que hagi tornat, sinó que ara ja no s’esforça a dissimular. I això explica millor que cap altra cosa el que estem veient aquests dies amb Veneçuela.
Parlar d’“intervenció controvertida” o d’“operació discutible” és una manera suau, massa suau, de descriure el que està passant. El nom correcte és operació imperialista: ús de la força o de la seva amenaça per garantir interessos econòmics i geoestratègics en un país amb enormes reserves de petroli i altres recursos naturals. No és cap secret, Veneçuela concentra de les reserves de cru més grans del món, així com d’altres minerals, i això, en l’ordre internacional actual, no és un detall menor.
Tot i que tot això no va només de Donald Trump, ell hi té un paper específic. No perquè sigui excèntric o el caracteritzem com a boig, que no en té res, sinó perquè expressa sense complexos la lògica que l’anomenat Occident ja fa temps que practica sibil·linament. Durant dècades, l’imperialisme s’ha presentat embolcallat de grans paraules: dret internacional, multilateralisme, drets humans, estabilització. Aquest llenguatge no impedia les guerres, només cal que recordem Iraq, Afganistan o Líbia, però intentava fer-les políticament digeribles.
Avui, aquest vel liberal ja no és funcional. El missatge de Trump és més cru, però també més honest: hi ha interessos, es té la força militar, i s’utilitza. No cal construir grans consensos internacionals ni relats sofisticats. Aquesta franquesa té entre les seves conseqüències la descomposició definitiva del dret internacional com a límit real.
Abans el dret internacional no funcionava de manera exemplar, però ara ja no cal tenir-lo com a referència. Israel n’és una peça central. L’ocupació de Palestina, l’incompliment reiterat de resolucions de les Nacions Unides, les violacions sistemàtiques del dret humanitari i el genocidi contra el poble palestí han estat àmpliament documentats per organismes internacionals. Durant dècades ni els Estats Units ni la Unió Europea han gosat utilitzar cap sanció, sinó que han donat un ampli suport polític, militar i diplomàtic. I aquest és el precedent que fixa la norma. La impunitat d’Israel dona un missatge clar per a la resta del món: la legalitat internacional s’adapta al poder.
Un cop el marc ja està establert, l’operació contra Veneçuela no és una excepció de la legalitat escandalosa, sinó una aplicació coherent d’un ordre on la força pesa més que el dret i en què la sobirania dels pobles esdevé condicionada. I aquí és on molts posicionaments s’han desviat. En lloc de parlar d’interessos materials, de recursos estratègics, d’hegemonia o d’impunitat, la discussió es desplaça cap a la situació interna del país intervingut. I el recurs utilitzat és un simple adverbi: però, com si fos un matís innocent, quan de fet, és una eina de desactivació política. Serveix per convertir una agressió imperialista en un judici moral sobre el govern atacat.
Això no vol dir negar que a Veneçuela hi hagi conflictes polítics, tensions socials o crítiques, també des de l’esquerra, sobre el rumb del procés bolivarià. N’hi ha, com a qualsevol país. Però aquestes qüestions no són matèria d’intervenció militar. La diferència amb la guerra de l’Iraq és reveladora: l’any 2003, davant l’anunci del trio de les Açores la reacció d’una àmplia capa de la societat va ser una oposició clara i massiva a la guerra. De fet, encara recordem amb orgull com Barcelona va esdevenir la capital del moviment contra la guerra. Ningú no es va plantejar si Saddam Hussein era prou democràtic. El centre del problema era evident: una agressió per garantir hegemonia i control de recursos.
Avui, en canvi, el “però” apareix gairebé automàticament, i diu molt del desplaçament del marc.
L’imperialisme actual no necessita grans relats. En té prou amb l’ús o amenaça de la força i amb la certesa de la impunitat. Potser el més inquietant no és que aquesta lògica existeixi, sinó fins a quin punt ens hem acostumat a mirar el dit i no la lluna. I aquest, avui, és el veritable debat polític que s’està evitant.
