Imperiofobia y leyenda negra és el llibre de la historiadora Elvira Roca sobre el corrent històric paral·lel a la formació dels grans imperis i que els és radicalment contrari; el corrent antiimperialista opera creant un clima advers als imperis pintant-los sempre amb les tintes més fosques, com a producte d’una insadollable set de riqueses per a l’obtenció de les quals s’han destruït pobles i cultures i se n’han esclavitzat d’altres. Els imperis britànic i espanyol són dues mostres de domini i subjecció de pobles molt diversos, en el cas dels “anglesos”, en els cinc continents, en el cas dels espanyols preferentment el subcontinent americà, però també part del nord i illes del Carib.

Cal dir que l’autora pren també en consideració altres imperis, com el rus, en el seu domini de territori asiàtic, el japonès, l’alemany, l’holandès; destaca la influència i inspiració religiosa que en formaven part, perquè la conversió al cristianisme en les formes catòlica o luterana creava, en la mentalitat dels imperialistes, una unificació. La llegenda negra, que prengué gran força i consistència, fou una conseqüència dels corrents de protesta contra les corones imperialistes i les seves imposicions religioses.

Cito aquest llibre perquè l’esment permet posar en relleu uns mots de l’autora en l’entrevista que va emetre TV2 la tarda del dia 9 de desembre. El presentador, al final, demanava a la senyora Roca si el “procés”, amb les sessions del judici de l’any 2018, formava part de l’antiimperialisme; la pregunta devia haver estat pactada, perquè es corria un risc -es veu que hi ha temes que no es poden plantejar obertament-; en aquest cas podia semblar que amb la pregunta es donava importància al moviment independentista català. La resposta de la doctora Roca ens permeté escoltar un raonament contundent. No són els seus mots exactes però va dir:

“El moviment de demanda de més autogovern a Catalunya pren darrerament el to de petició d’un referèndum d’autodeterminació, que, en el cas del triomf del sí, caldria prendre formalment en consideració. El moviment independentista català apareix cíclicament en la història moderna d’Espanya i cap govern fins a la data ha permès un diàleg franc al respecte, cap governant els ha donat camp d’esgrima, han esquivat el tema de fons, que és l’existència real d’una insatisfacció d’una part del territori. Aquests qüestions s’han de discutir, a parer meu, amb seriositat, donant a l’interlocutor categoria de vàlid. Fins que un govern no consideri real, viu, el moviment, i necessària, imprescindible, la negociació, el corrent independentista no cessarà”.

Em va semblar rellevant el contingut del seu raonament i molt franc el to. Venint d’una estudiosa dels imperis i de l’antiimperialisme, caldrà saludar els seus mots amb un discret aplaudiment. Tant de bo arribin als gabinets dels governs centrals. Perquè el somriure, les bones frases, les dilacions, les repetides apel·lacions a una intocable unitat d’Espanya, la negativa a reconèixer personalitat a qui tens al davant no fan altre que empedreir les posicions i perdre temps. Portem més de cent anys batent ferro fred.