El creixent sentiment d’impotència política de la ciutadania és un fenomen que afecta totes les democràcies. Té moltes causes, però una no menor és el tipus de discursos que predominen en els parlaments, que solen mostrar una notable incapacitat per transcendir les paraules vagues i els estereotips que dominen la retòrica política. No fan altra cosa que perpetuar un cercle viciós de desconfiança i desafecció. El darrer debat de política general va evidenciar aquest problema: un ús excessiu d’eufemismes i generalitzacions, defugint els problemes de fons. La conseqüència és que creix la distància entre la política i la ciutadania.
Per exemple, és una llàstima que, mentre el president Illa fa de reintroductor de la Corona espanyola a Catalunya, la voluntat republicana de tants catalans, expressada l’1 d’octubre del 2017, no tingui ningú que la representi amb solvència al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, un estat independent en forma de república és el que volíem aconseguir amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un estat republicà que desitgem lliure i associat a la Unió Europea, profundament democràtic i social. Jo fins i tot el defensaré ibèric i col·laboratiu amb Espanya. En tot cas, haver-ne deixat de parlar equival a acceptar el relat i el marc conceptual de l’unionisme espanyol. Si la república era important l’any 2017, per què no ho és el 2024?
És obvi que els parlamentaris independentistes tenen dificultats per empeltar present i futur, autonomisme i estat propi. Les declaracions sobre el futur de Catalunya solen ser més pomposes que ben relligades amb els problemes del present. Al meu entendre, deslligar les dues coses és sinònim d’acceptar l’autonomisme sense alternativa futura. On és el discurs republicà que ha de donar coherència al debat autonomista? On és la voluntat de construir un imaginari republicà comprensible, atractiu, esperançador per als catalans?
Mentrestant, l’estat monàrquic espanyol s’està desplegant per mar, terra i aire per reintroduir la Corona a Catalunya. A més, els Rajoy, Guerra i González prediquen sense descans el blindatge de la unitat d’Espanya, i Page afirma sense embuts que la riquesa que creem els catalans és de tots els espanyols.
Creguin-me, ho estan fent amb constància, i això només es pot combatre ubicant una majoria de catalans en l’imaginari republicà alternatiu, preocupat pels problemes que tenim avui però assenyalant la veritat que mostra la història: els problemes no s’arreglaran des de l’estat espanyol monàrquic, centralista i de part que coneixem. La catalanitat, almenys fins ara, no ha sigut el mateix que l’espanyolitat; de la mateixa manera que és imprescindible que els catalans vegin l’estat català futur el més ben dibuixat possible com a contrapunt del que tenim.
És en aquest sentit que em resulta paradoxal que ningú hagi fet referència, que jo sàpiga, a dos interessants articles de premsa publicats els darrers dies, que situen bé on som i que, de fet, posen en relleu per què cal relligar amb convicció i sense complexos el present i el futur de Catalunya.
L’economista Jordi Galí ha publicat un brillant article que recorda la crua realitat de l’economia catalana i, per tant, de la realitat econòmica de la majoria de catalans. Analitza amb precisió el baix creixement econòmic de Catalunya en les darreres dècades. Segons diu, el creixement mitjà del PIB per càpita entre el 2000 i el 2023 ha estat només del 0,46%, una dada que situa Catalunya a la cua d’Europa, fins i tot per darrere d’Espanya. Aquest fet és especialment greu. Catalunya representa aproximadament el 20% del PIB espanyol i el 25% de les exportacions del país, però la riquesa produïda no es reflecteix en el benestar de la ciutadania.
Galí posa en qüestió la solvència del model de creixement extensiu de l’economia catalana, basat en l’augment de la població i la contractació de mà d’obra de baixa qualificació, en lloc d’invertir en la millora de la productivitat i el talent local. Un model, el català, que no genera un augment real dels ingressos per càpita i, per tant, no fa créixer de manera sostenible el benestar de la societat. Un model del qual deriven problemes com la crisi de l’habitatge, la sobreexplotació dels recursos naturals i la fugida de talent jove cap a l’estranger. Un model econòmic i productiu, en definitiva, fracassat. Galí urgeix els responsables polítics a reconèixer aquesta realitat per poder rectificar el rumb i apostar per un creixement basat en la qualitat, no en la quantitat de factors productius.
La catalana és una societat amb un PIB per càpita estancat, amb classes treballadores i mitjanes amb ingressos reals també estancats, que incrementa l’ocupació amb mà d’obra de baixa qualificació, que obliga el talent local a marxar a la recerca d’oportunitats que el país no és capaç d’oferir, que no creix prou com per assegurar-se un sistema de benestar més generós, que està sotmesa a una pressió fiscal insostenible i amb un dèficit fiscal que es multiplica any rere any. Diu Galí: el model de creixement de Catalunya ha estat un fracàs sense pal·liatius en relació amb el PIB per càpita, que és el que compta perquè, finalment, és el que arriba a les famílies.
Fa unes setmanes, Manel Pérez, adjunt al director de La Vanguardia, publicava un article absolutament complementari al de Galí. “És qüestió de temps”, diu Pérez, “el desenvolupament de Madrid DF està a punt de fer un canvi d’escala. Fins ara es negava la majoria dels privilegis de la capitalitat, la insolidaritat del paradís fiscal al servei d’una elit que es beneficia d’una despesa pública a la qual contribueix cada cop menys, la centralització extrema de l’activitat econòmica en l’ametlla de la M30”. Ara, el lobby de poder polític que concentra Madrid està desplegant “una definició desvergonyida de Madrid com a instrument del progrés d’una especial espanyolitat global”. “Aspira a ser reconeguda globalment amb l’etiqueta de cosmopolita, alternativa i superior al localisme retrògrad de les decadents elits de la resta de territoris”.
A Madrid ho tenen molt més clar que a Catalunya. El gran objectiu de les elits madrilenyes, les que monopolitzen el poder de l’estat, és quedar-se amb el potencial econòmic de Catalunya. Paradoxalment, ho fan amb la fiscalitat que extreuen de Catalunya. Sense miraments, comencen a dir que són ells els que més contribueixen a Espanya. I quan només ens hagin deixat les engrunes, diran que ens mantenen. Serà aleshores, quan estiguem econòmicament destruïts, socialment desfets i políticament derrotats, que acceptaran fins i tot fer un referèndum perquè, desorientats i sense esperança, abracem l’espanyolitat. És qüestió de temps.
Al meu entendre, el que han descrit Galí i Pérez són dues manifestacions de la piconadora que està passant per sobre de la societat catalana. Ambdues són una conseqüència directa del model institucional espanyol que, si no aprenem a desmuntar-lo, acabarà amb la catalanitat. Catalunya viu lligada de peus i mans a un sistema institucional que fa de l’autonomia catalana un instrument per definició ineficaç, digui el que digui el president autonòmic de torn, sense capacitat real d’abordar els grans objectius transformadors del país i, en l’actualitat, ben disposat a acceptar les regles del joc que marca Madrid.
Madrid, en canvi, viu relligada a un sistema institucional on govern autonòmic i estat juguen la mateixa partida. Autonomia i estat comparteixen estratègies de centralitat i, en el cas català, d’extracció fiscal i submissió política. I sí, d’acord, el PSOE no és el mateix que el PP; però tampoc l’estat és el PSOE, més aviat és l’elit madrilenya amb alguns catalans incrustats.
Vaig seguir amb deteniment el debat sobre l’estat de Catalunya. Deixo de banda els partits petits. És evident que la política catalana, independentista o no, no sap o no vol abordar el fons de la qüestió. El nostre Parlament és autonòmic, el nostre govern està en mans de plantejaments autonomistes, i la claudicació de Catalunya és la peça imprescindible per fer de Madrid la gran capital global de l’espanyolitat mundial.
Què és el que no volem veure? Estic segur que l’autonomisme català no té, ni tindrà, poder polític ni control de la fiscalitat per trobar solucions als complexos problemes que arrosseguem: descapitalització de les famílies, baixa productivitat de les empreses, mobilitat pròpia del segle XIX, crisi brutal de l’habitatge, pressió sobre els recursos naturals, pèssims resultats del sistema educatiu, retrocés en l’ús del català, etc.
L’autonomia del “cafè per a tots” era igual abans que ara. Es tracta de repartir recursos escassos a totes les autonomies i centralitzar fiscalitats catalanes i perifèriques a Madrid. L’Espanya de les autonomies era i és un enorme handicap per als catalans i la catalanitat. Més val que ho assumim: aquest és el tema central de la qüestió. Té raó Galí: dir-nos la veritat és imprescindible per començar a sortir del pou.
Malauradament, el debat sobre l’estat de la nació no ha mirat de cara el problema central. L’autonomisme a Catalunya és un pou excavat en roca dura. L’autonomia de Madrid és la torre on es mostra l’espanyolitat global, amb l’estat al darrere.
Crec que tenim prou experiència històrica acumulada com per saber-ho mirar amb una mica més de finesa i realisme. A no ser, és clar, que hàgim desenvolupat una psicopatologia social que, com alguns pobles, consisteix a viure permanentment enganyats.
Els asseguro, estimats lectors, que ningú a Madrid es creu que es materialitzi cap pacte sobre la fiscalitat que pugui ser efectiu abans que hi hagi noves eleccions estatals; després ja ho veurem. I de passada, també els asseguro que, amb les regles del joc actuals, l’any 2030 tampoc s’hauran construït 50.000 habitatges.
Com tantes altres vegades, el darrer debat sobre l’estat de Catalunya ha posat de relleu que massa diputats creuen que allò que prediquen aquí (Catalunya) transforma el que pensen allà (Madrid). Fals. Ho demostra la història. El nostre Parlament només té dret a parlar de perspectives parcials i a curt termini. És el poder que té, el que li va bé a l’unionisme. I és prou evident que al sobiranisme li costa sortir del marc mental que imposa. El nostre és un Parlament impotent, i òbviament, traspassa impotència a la societat.
Preferiria un Parlament on algú posés en primer pla defugir els estereotips, la simplificació, les caricatures, el blanc o negre, els retrets infantils, les apropiacions més infantils encara, la polarització, els discursos impostats. Preferiria que almenys l’independentisme fos capaç d’oferir un marc d’idees ric, coherent i engrescador.
Oferir només marcs retòrics i estereotipats té conseqüències profundes per al sistema democràtic: fa créixer la desafecció i fa disminuir la confiança en la política. Diria, modestament, que el moment actual exigeix una mica més de valentia conceptual. Cal tanta intensitat en les solucions concretes com proposicions renovades d’ideals. Calen resultats, però també veritats. Cal criticar el contrari, però també assumir errors. Cal saber mantenir determinades continuïtats. Només ens queda la democràcia, i la democràcia exigeix política honesta, transparent, efectiva i compromesa amb la gent, no amb els propis partits. Entretant, avui el president Illa torna a la festa de la Hispanitat. I, per acabar-ho de complicar, l’exministre Montesinos ens diu que estem a les portes de la tercera guerra mundial.