Em dic Jordi Callejo i, malgrat ser nascut a Barcelona i estar totalment arrelat al meu país, compto amb uns trets físics que em converteixen una persona racialitzada degut a la meva ascendència filipina. Al llarg de la meva vida he viscut nombroses situacions racistes on se m'ha tractat com un ciutadà de tercera. I el pitjor de tot és haver d’acotar el cap i fer com si res hagués passat. Escric aquest article perquè m'he cansat de callar. Estic fart d'autocurar-me les ferides del racisme en silenci, autoculpabilitzant-me per fets que no són de la meva responsabilitat.
D’exemples en podria posar molts, però servirà el darrer cas que he patit. Fa més de tretze anys que treballo en la mateixa empresa. Sota els ulls d'un empresari consideraria que soc un bon treballador; puntual, disposat a donar un cop de mà quan es necessita un esforç extra, no acostumo a agafar baixes, ni tan sols durant la pandèmia de la Covid.
Em considero un bon company de feina i un bon treballador, però el 29 de gener de l’any passat tot va canviar. Des d'aquell dia estic de baixa laboral a causa d'un quadre d'ansietat i depressió. He pensat i reproduït mil cops aquell dia al meu cap. L'he repassat mil cops, com un moment que m'ha canviat per sempre. Era un dia com tants d'altres, amb feina, però també amb bromes entre companys.
Entre bromes, vaig fer-ne una al meu responsable, i tot allò va desembocar en una discussió monumental en què, ja en privat, em va empènyer de manera agressiva. Prèviament, a més, em va vexar davant de la resta de companys de feina del departament referint-se a mi com a "puto negro de mierda".
Em vaig quedar en xoc, no podia creure el que acaba d'escoltar. Tretze anys veient-nos les cares cada dia, tenint una bona relació i de sobte això, sense que a més li tremolés la veu quan va proferir l’insult racista.
Vaig sentir impotència. Impotència i també vergonya, per ser el focus de la discussió davant les quinze persones que van presenciar els fets. No soc una persona a qui li agradin els conflictes, per això vaig decidir marxar sense més ni més, després de veure que cap d’aquestes quinze persones van fer res per donar-me suport.
Ara que ha passat un temps m'he adonat que malauradament ens costa reconèixer-nos com a racistes. Comportaments com els que avui denuncio es justifiquen, o si més no es minimitzen. No s’assumeix la pròpia responsabilitat d’haver actuat de manera racista. Un fet que fa recaure el pes de les conseqüències psicològiques en les víctimes, que patim un procés de revictimització que s’ha d’acabar.
En aquest sentit, vull agrair i posar en valor la tasca de suport i acompanyament que fan entitats com SOS Racisme i l’Oficina per la No Discriminació i la protecció activa que realitzen dels drets de les persones racialitzades.
Erradicar comportaments, comentaris i agressions racistes és una lluita de tota la societat. Cal comprometre’ns per actuar davant d’una agressió racista i denunciar-la, i continuar educant els nostres fills i filles perquè mai visquin situacions com aquestes. És una responsabilitat compartida per construir una societat millor. Perquè estic convençut que un futur sense discriminacions, burles i vexacions és possible, però tenim el deure de no callar, de no abaixar el cap i de rebel·lar-nos contra el racisme. Això és el que he intentat fer amb aquest article.