Després de l'incendi de 1986 de la muntanya de Montserrat la societat es va mobilitzar perquè després de l'incendi del santuari més emblemàtic de la cultura catalana, va triomfar socialment un discurs acadèmic que afirmava "Catalunya se'ns crema".

Permeteu una caricatura per definir aquell paradigma: Els que el van defensar, consideraven la vegetació potencial com la utopia ambiental, i el pirofitisme com el mecanisme sinistre de la naturalesa, que al servei dels interessos egoistes dels propietaris, suplantava la vegetació climàcica. S'entenia que si es pogués prescindir de la intervenció humana, arribaríem a tenir una vegetació que ens permetria disposar de boscos més "naturals" i més resistents al foc.

Tampoc faltaven els convençuts que hi havia una mà negra, la dels piròmans especuladors, que pretenien urbanitzar-ho tot.

En aquest context de defensa dels ecosistemes intocables, no faltaven els que condemnaven els treballs forestals que pretenien tenir "boscos nets".

Alguns d'aquests conceptes estan subjacents en la llei forestal de 1988 encara vigent a Catalunya. Tenim una llei forestal sorgida de la por a la desforestació i que, vint anys després, encara no ha desplegat els seus instruments de planificació.

Disposem doncs d'un marc jurídic assentat sobre un error de base: No es reconeixia l'increment molt substancial de la superfície forestal causa de l'abandonament de la gestió i a la caiguda de la rendibilitat dels productes forestals.

A més hem de reconèixer que la manca d'aplicació dels instruments de la llei suposa una vergonyosa evidència: poders polítics de tot l'espectre de partits de govern han estat incapaços de redactar els plans i per tant, d'aplicar polítiques forestals dotades d'una certa coherència amb una visió de la gestió forestal moderna i multifuncional.

Així les coses permeteu, encara que sigui usant un criteri únicament ambiental, posar en evidència una paradoxa simptomàtica que apunta a la necessària revisió del marc legislatiu que mira els arbres sense veure el bosc. Si atenem únicament al valor ecològic del sòl no urbanitzable (o de la matriu territorial), el nostre sistema legislatiu català concedeix avui més valor ecològic a un terreny residual arbrat que a un espai de regadiu cultivable periurbà (orfe de protecció legal sectorial) en el qual es donin cultius agrícoles de temporada i de proximitat, i que per tant, és constitutiu d’un capital estratègic insubstituïble.

La inèrcia, la millora del coneixement tècnic i la pressió mediàtica van contribuir al desenvolupament del sistema d'extinció, deixant pràcticament òrfena la gestió forestal preventiva. Així, si comparem extinció i gestió preventiva comprovarem que són dos sistemes que estan molt poc comunicats i que són totalment asimètrics pel que fa a programació de mitjans, recursos disponibles, volum d'actors implicats, complexitat de gestió i polaritat dels centres de decisió. La gravetat del problema rau en que si falla un dels dos sistemes, és tota la matriu forestal del país la que pateix les conseqüències.

La paradoxa de l'extinció posa de manifest la crueltat d'aquesta asimetria, i les puntes de recurrència dels grans incendis, combinades amb els cicles electorals, suposen una nefasta coincidència a l'hora de donar rellevància social a les polítiques de llarg termini inherents a un sistema de prevenció consistent, que tingui com a eix principal la gestió forestal. 

Les decisions pendents:

S'ha d'abordar sense demora la nova legislació forestal catalana per encaminar-la pels nous camins, reconduir el problema de la interfície urbana-forestal i abordar el gran problema de fons de la rendibilitat de la gestió forestal aprofundint en l'estreta senda oberta per la llei de muntanyes en el camí de la valoració econòmica dels serveis ecosistèmics.

Hi va haver un intent frustrat de modernització de l'administració forestal catalana que pretenia traspassar la gestió dels ajuts i el seguiment de la planificació de finques a l'òrgan concertat en mans dels propietaris forestals que, de fet, ja va demostrar la seva efectivitat en el foment de la ordenació dels boscos privats, que com se sap, a Catalunya són la gran majoria. Era l'oportunitat de reservar per a l'estructura administrativa la més important de les decisions: la planificació estratègica, però l'intent va fracassar, i de fet, possiblement aquest fracàs sigui una de les explicacions de perquè seguim sense marc per a aquestes grans decisions:

Seguim sense tenir redactats els Plans d’Ordenació dels Recursos Forestals i sense veure com es concreta l'intent i l'expectativa que, a més de la seva funció d'establir directrius per a l'ordenació, abordin la prevenció a escala de paisatge amb els instruments apresos dels patrons de propagació dels incendis i el funcionament dels GIF.

També es va frustrar un altre intent que era almenys, esperançador. Si la redacció dels PORF s'hagués realitzat en l'espai d'una legislatura teníem la possibilitat d'encaixar ordenació forestal i planificació territorial i urbanística.

I seguim sense abordar el problema central: el pagament pels serveis ambientals i socials que presten els boscos. No és un tema intranscendent. Recomano la lectura del treball, que segur que molts col·legues coneixen, encarregat per la Fundació Món Rural a l'Estudi Ramon Folch "El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya". En aquest treball es posa de manifest que aquest valor ocult anual és de l'ordre de 8.000 M € quan el valor de mercat de la producció primària és de 2.000 M €, i els boscos contribueixen en gran mesura a generar aquest gran valor socialment no reconegut. A la vista de la credibilitat de les prediccions dels economistes neoliberals que ens han sumit en la misèria, no cal argumentar que aquests càlculs no són correctes, el que hem de lamentar és que els que han demostrat la seva incompetència com a gestors econòmics per a la majoria social, que no per engreixar els beneficis incrementals dels benestants, segueixin volent mantenir aquestes xifres al marge de la comptabilitat econòmica nacional.

Si voleu seguir llegint... http://rufiterritori.blogspot.com.es/2015/07/vint-anys-des-dels-incendis-de-1994-com.html