L’evolució de l’escriptura aquestes últimes quatre generacions ens il·lustra de quina manera ha anat disminuint el cost de l’equivocació. Quan escrivíem a màquina, qualsevol error tipogràfic volia dir haver de començar de nou, després va venir el típex, i encara després l’arribada de l’ordinador va permetre no només la correcció d’errors sinó traslladar paràgrafs sencers i pàgines senceres a qualsevol altra part del document en què estiguem treballant. El risc ha anat perdent valor progressivament.

El politòleg Oriol Bartomeus, que acaba de publicar l’assaig El peso del tiempo, relato del relevo generacional en España (Ed.Debate) fa servir aquest exemple per explicar-nos que també hi ha altres àmbits més importants i rellevants que han tingut una evolució semblant. Com en el de la política. Si la vigència de les decisions cada vegada és més curta, i el risc menor, l’electorat també acaba prenent determinis que en contextos d’estabilitat es considerarien perilloses, i rebutjables. Podem arriscar perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que cent anys duri.

Els nous electors que voten de manera diferent que ho fan els seus pares, que ho fan els seus avis, que decideixen el seu vot en temps d’algoritme, d’immediatesa, d’incertesa, i que ho fan tard i dubtant van guanyant pes en els resultats. És clar que aquestes últimes eleccions espanyoles del 23-J tot sembla haver tornat enrere, la desaparició de Ciutadans i un Podem desdibuixat a Sumar, van deixar l’escenari en mans de PSOE i PP, els clàssics, i l’espantall de Vox. 

A Catalunya hi ha hagut un retorn a un vot dual, que va beneficiar al PSC que va rebre vots d’electors independentistes. I aquí Bartomeus fa entrar el que anomena terratrèmol silenciós, el que desplaça els votants fidels de les primeres generacions de la democràcia, i encara els de la Guerra Civil, els fidels a un partit, i deixa entrar uns altres electors de perfil més volàtil i que ho són per convicció, els del canvi constant i la tria permanent.

I amb aquesta impressió de mantenir l’equilibri arrenca la legislatura de Pedro Sánchez, la dels 179 vots que li han donat majoria absoluta i la presidència a la primera votació. Aixecar un mur contra l’extrema dreta, desplegar una agenda social ambiciosa, i l’amnistia. Sobre aquests eixos ha bastit una majoria que ha fet de la necessitat virtut. Fins ara no ha necessitat aprovar una llei d’amnistia, ni que es parlés català al Congrés o a la UE.

Veurem de quina manera funcionen els pactes del joc de taules amb Junts i ERC. Al seu document hi ha marcada una reunió amb mecanisme de supervisió entre Junts i el PSOE ara ja durant el que queda de novembre, i aquí hi caldrà afegir la resta de forces que han de fer avançar la legislatura vist que el votant volàtil ha fet que no hi hagi alternativa possible amb l’adeu de Ciutadans als escons.

Dos apunts més lligats a novetats editorials que ajuden a entendre passat i present, ves a saber si futur. Sobre aquest seguit de protestes a Madrid, i els seus cants, imatge i relat: El fascio de las Ramblas, (Ed.Pasado&Presente) dels historiadors Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, un llibre important perquè dona una nova mirada al fenomen del feixisme espanyol que situa els seus orígens, primer a Cuba, i després a Catalunya, abans que agafés forma a Valladolid i Madrid, dues etapes ben diferenciades, una als anys 20, i una altra als 30 republicans.

L’altre llibre important és Escrits llibertaris d’Albert Camus, que ha editat Raig Verd, que va fent biblioteca del, Premi Nobel de Literatura de 1957 (L’home revoltat, La caiguda, El primer home) amb traducció d’Anna Casassas, i que recull, en aquest volum que acaba d’arribar a les llibreries, un seguit de textos que havia publicat a diverses revistes com Le Monde Libertaire o La Révolution prolétarienne... entre d’altres, i on reflexiona sobre la justicia, la llibertat, l’absurd i la rebel.lió.

Agafo la frase que Raig Verd destaca al punt de llibre que acompanya el llibre: "Prefereixo la pluralitat de posicions. Podríem fer el partit dels qui no estan segurs de tenir raó? Seria el meu. En tot cas, jo no insulto els qui no van amb mi. És l’única cosa que tinc d’original". És clar que Camus és de tota una altra generació, no és un discurs d’ara, però ben segur que dels seus escrits encara hi ha lectures que podrien servir per a aquest present incert.