“No hi ha fre ni marxa enrera, però potser al final sí”. Aquesta seria la idea subjacent a les declaracions i els gestos provinents de la Generalitat just una setmana abans de la Diada de la Via Catalana. Per descomptat, al capdamunt de la llista hi ha les paraules del president Artur Mas dijous, quan li va insinuar a Mònica Terribas que podria ser possible que la consulta s’ajornés al 2016, i que s’integrés dins d’una convocatòria electoral plebiscitària. El mateix Mas va voler matisar tot això el dia després, però en l’ànim de la ciutadania ha quedat la referència. Cert, l’ajornament està inclòs en el pacte amb ERC, però fer-ne esment no és gratuït. Els comentaris de Mas els hem d’afegir a altres elements significatius.

Dimarts, el portaveu del Govern Francesc Homs va fer notar que l’actitud del Govern central respecte a la consulta “no és la mateixa” que fa un any, i que s’hi detectava certa obertura. També va insistir en la necessitat del diàleg amb Madrid en tot el procés. En el mateix escenari que Artur Mas, el programa matinal de Catalunya Ràdio, el president del consell per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, va parlar també de l’opció de l’ajornament de la consulta més enllà del 2014. I finalment, ens vam assabentar de la reunio entre Mas i Rajoy de fa uns dies.

És una estratègia curiosa fer saltar tantes alarmes a una setmana de l’11 de setembre, a no ser que el president vulgui utilitzar la mobilització popular com a paraigües per aconseguir alguna concessió a mig camí. Però fins i tot en aquest cas s’entén poc que la insinuació de l’ajornament es faci abans i no després del previsible èxit de la cadena humana. A més, posant el pegat abans de la ferida amb aquestes declaracions, Mas s’arrisca a què, si finalment opta per una convocatòria plebiscitària, l’electorat pensi que el camí estava ja prefigurat d’avançada.

A banda que les eleccions plebiscitàries presenten un seguit d’incògnites: d’entrada, saber si es poden fer amb autorització del govern central o en contra d’ell (si cal anar per la via del “diàleg”, això seria un nou entrebanc). Després, avaluar-ne la idoneïtat si no accepten el joc tots els partits. En tercer lloc, confirmar si les eleccions, pel fet de ser plebiscitàries, recomanarien un front sobiranista, o sigui una candidatura única de CiU i ERC, i si Unió estaria disposada a incorporar-s’hi. Finalment, si el punt únic del plebiscit seria la proclamació de la independència o la celebració del referèndum vinculant d’autodeterminació; no està clar si tot CDC apostaria per la primera de les opcions (Unió segur que no). En fi, raons molt poderoses ha de tenir el president per esvalotar el galliner d’aquesta manera i aquesta setmana.