Les forces polítiques que van fer possible el règim del 78, amb el pas del franquisme a la situació actual, necessitaven, urgentment, fer gestos de credibilitat democràtica que en legitimessin la via adoptada: legalització de partits polítics, drets democràtics bàsics i reconeixement de formes d’autogovern que els perdonessin la mala consciència per les atrocitats de la dictadura contra la nació catalana i les altres no espanyoles. Això explica certes “concessions” com ara la distinció entre nacionalitats i regions i la generalització d’un sistema autonòmic, pensat clarament, per a diluir la força nacional catalana o basca. Amb la constitució primer i els estatuts després, es van adoptar certes disposicions que, si ara fos a fer, no tinc cap dubte que no s’haurien pres. Penso, sobretot, en allò que afecta el sistema educatiu, la seguretat ciutadana i els mitjans de comunicació de titularitat pública. Vista la involució clara que, en matèria de drets democràtics fonamentals, pateix l’estat espanyol, tot fa pensar que, amb la correlació de forces actuals, qualsevol canvi del marc institucional vigent serà a pitjor, no per anar endavant, sinó per a fer-ho enrere.

En relació al procés que vivim a Catalunya, hem vist com es vulneren drets, es forcen lleis, s’apropien competències i domina un amiguisme judicial, totalment subsidiari del poder polític. Aquest dissabte hem comprovat com, tant la presidenta del Parlament com ara altres membres independentistes de la mesa de la cambra, veien vulnerat el seu dret constitucional de manifestació, atès que pesava sobre ells l’amenaça que la seva assistència els podria comportar problemes a la causa del Suprem. Malgrat que la Constitució assegura que “ningú no podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia”, sembla que això és el que s’han vist forçats a fer a Madrid, on el càstig ha estat diferent en funció de si eren independentistes o bé no. L’adopció de mesures excepcionals ha fet que el govern espanyol hagi dissolt un Parlament escollit democràticament, simplement perquè li desplau la composició i n’hagi destituït els càrrecs governamentals legítimament triats per aquest. No són pocs els juristes que creuen que l’Audiència Nacional ha exercit funcions que corresponen al Tribunal Suprem i que, ara, aquest intenta recuperar, així com que una lectura més oberta del marc constitucional hauria permès un referèndum acordat per totes les parts. Alhora, la subsidiarietat de sistema judicial en relació al poder polític explica prou bé perquè el Regne d’Espanya figura a la cua d’Europa, en el lloc 22 de 28 estats, pel que fa la independència judicial. Simultàniament, les connexions no ja ideològiques sinó estrictament familiars, entre els alts càrrecs, de l’administració de l’estat i la judicial, arriba a límits escandalosos.

A hores d’ara, vivim en una democràcia de baixa intensitat, en un sistema de llibertats bàsiques i drets fonamentals cada cop més restringits, circumstància que ens allunya de les democràcies europees més consolidades i de més llarga tradició, amb la paradoxa que són els grups ideològics majoritaris a Europa aquells que, a l’estat espanyol, donen suport a les mesures restrictives de llibertat. Per a aquests, com pot veure’s cada dia, el seu nacionalisme espanyol és un valor superior al de les llibertats democràtiques bàsiques i, per aquest motiu, no tenen cap impediment a fer un front comú per a conculcar-les si, amb aquestes mesures, impedeixen el dret a l’autodeterminació del poble català i eviten o retarden la reducció territorial del seu estat. Veure al mateix costat, no sols PP, C’s i socialistes, sinó també tota una àmplia gamma de grupuscles feixistes i nazis, manifestant-se conjuntament, sense cap pudor democràtic, contra Catalunya i els seus drets, és una situació impensable temps enrere, però esdevinguda, avui, realitat quotidiana.

Per això no sorprèn que, enfront del bloc que retalla llibertat i drets, vagin arrenglerant-s’hi moltes persones que, sense ser independentistes, són demòcrates. Aquesta reacció, que els honora, fa exclamar sovint, a partidaris o no de la independència, que “la cosa no va d’independència, sinó de democràcia”, afirmació repetida talment una consigna, un cop i un altre. En realitat, però, potser no acaba de ser ben bé així, ja que no podem separar una idea de l’altra, com si fossin no ja incompatibles, sinó simplement no relacionables. Si som molts els catalans que estem carregats de raons per a voler deixar de formar part de l’estat espanyol, cal reconèixer que, entre aquestes, la raó democràtica no és la darrera. Atesa la fragilitat de la democràcia espanyola i la seva qualitat tan deficient, si volem la independència també és perquè, només independents, podrem gaudir d’una democràcia plena digna d’aquest nom, una democràcia que, a l’estat espanyol, s’ha revelat impossible. No tindrem democràcia plena a Catalunya, doncs, fins que no siguem un estat independent. La cosa va d’independència, doncs, justament perquè va de democràcia.