El moment que vivim a Catalunya és especial, únic, il·lusionador, històric. Des de l'11 de setembre, la vida política s’ha accelerat de forma impressionant. Els partits polítics, als que la manifestació del dia 11 va agafar totalment descol·locats, han començat a marcar la seva línia en el debat de política general al Parlament. S’han convocat eleccions, el 25 de novembre, en les que es podrà mesurar les forces relatives dels independentistes i dels unionistes. La possibilitat que Catalunya se separi de la resta de l’Estat espanyol ha esdevingut notícia a tot el món i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos en parlen. I tot sembla indicar que, el procés per a que Catalunya pugui convertir-se en un nou estat d’Europa ja ha començat.

Un camí en el que caldrà fer molta feina, interna i externa, i fer-la ben feta. I en el que caldrà convèncer a més i més gent de la necessitat i la bondat de la independència, i de que no es deixin convèncer pels que intentaran posar-nos la por al cos. Perquè la majoria dels “poders fàctics” –econòmics, mediàtics, polítics, socials, dels aparells estatals-, tant a Espanya com també a Catalunya, s’hi oposaran amb totes les seves forces. Ara tot just han començat a fer-ho, però el que vindrà, en forma de pressions, amenaces, estratègia de la por, etc., serà molt i molt dur. Aquests “poders fàctics” es mouen per moltes raons: de identitat, nacionalistes, ideològiques, polítiques,..., però bàsicament per raons econòmiques.

A Catalunya hi viu el 16% de la població de l’Estat espanyol, aporta quasi el 20% del PIB, una de cada tres empreses industrials catalanes exporta, quasi una tercera part de les exportacions de l’estat són d’empreses que estan a Catalunya, la despesa en R+D+i de les empreses catalanes és el 25% del total estatal, més del 25% del valor afegit brut industrial de l’estat es produeix a Catalunya, el dèficit fiscal anual de Catalunya (aportació al finançament de la resta de l’estat espanyol) està entre 11.000 i 16.000 milions anuals (entre el 5 i el 8% del PIB català), etc. De fet, doncs, la qüestió no és si Catalunya seria viable si fos independent, el que és evident que si, sinó que el tema de fons és la viabilitat econòmica de l’estat espanyol sense Catalunya: crec que si que ho és però amb un PIB per càpita molt menor. Diguem les coses pel seu nom: les raons econòmiques són les fonamentals en l’oposició dels “poders fàctics” espanyols (i alguns catalans) a la independència de Catalunya.

Una reflexió sobre els “poders fàctics”, especialment els empresarials. S’ha dit, per exemple, que “els empresaris catalans estan pel pacte fiscal però no per la independència”. Quan es fan aquest tipus d’afirmacions es parteix normalment de les opinions de les cúpules de les organitzacions empresarials (patronals, cambres, institucions financeres, directius de grans empreses,...) que són els que solen assistir a les trobades organitzades per entitats empresarials o escoles de negocis, i que normalment representen a les grans (o mitjanes-grans) empreses, i en alguns casos lligades a serveis públics o parapúblics protegits de la competència. Però, que pensen realment els milers i milers d’autònoms, microempresaris o propietaris de petites i mitjanes empreses i les seves famílies? No tinc cap dubte que molts d’ells van estar entre els centenars de milers de persones que es van manifestar el 11S i entre l’elevat número de persones que, com demostren les darreres enquestes, estan a favor del dret a decidir, de l’estat propi, i de fer un referèndum per a la independència, independentment del que després acabin votant. I s’ha de treballar molt per a mantenir als convençuts i per anar convencen als que encara no ho estan que l’estat propi i la independència ens convé.

Caldrà, doncs, mantenir-se ferms davant dels atacs i les pressions amb que se’ns bombardejarà i continuar treballant per anar convencent a més i més gent. En aquest sentit, és fonamental la feina que ha de continuar fent l’ANC tot mantenint-se fidel al seu full de ruta i no despistant-se ni distreure’s massa amb el procés electoral que s’acosta. El mateix val per a altres entitats com ara Òmnium o semblants. Ja que malauradament sembla difícil una nova Solidaritat, en els termes que proposava fa uns dies Vicenç Villatoro, serà molt important que els partits que apostin decididament per l’estat propi i la independència tinguin molt bons resultats i que hi hagi una gran majoria al Parlament que hi aposti decididament. I que aquesta majoria es mantingui ferma en el seu objectiu final davant dels innombrables atacs i pressions que, sens dubte, rebran per part dels “poders fàctics”.

En aquest context serà molt important la fermesa, determinació, coratge i lideratge del president de la Generalitat que, amb tota probabilitat, continuarà essent el president Artur Mas després de les eleccions. Crec que, en termes generals, el president ha reaccionat adequadament i ha estat capaç de posar-se al costat i al davant d’un moviment històric i massiu del poble català a favor de l’estat propi i de la independència de Catalunya. Això és així més enllà del grau de coincidència ideològica o política que es tingui amb ell. Evidentment, no hi ha dubte que el seu posicionament afavoreix els interessos de CiU i d’ell mateix personalment. Però, fins ara, crec que afavoreix també els interessos del país. Es pot dir que avui el seu paper personal i institucional, com a president de la Generalitat, desborda per totes bandes el que significa i el que és estrictament el seu partit. I crec que això, en aquest moment crucial, ho hauria d’aprofitar, amb generositat i amplitud de mires, pel bé del país. No és hora de pensar només, ni principalment, en si CiU traurà o no majoria absoluta, com es tindrà tendència a fer des del partit, sinó de pensar en el futur del país i en la possibilitat d’esdevenir un nou estat d’Europa.

D’altra banda, estic segur que el president Mas va aprendre molt del gran error que va cometre el 21 de gener de 2006 quan, fent cas de la pressió dels “poders fàctics” catalans i espanyols, va pactar secretament amb Zapatero la primera retallada de l’Estatut del Parlament, que després van acabar de completar i ampliar el “ribot” socialista i el Tribunal Constitucional a partir del recurs del PP. No crec, espero almenys, que ara torni a caure en el mateix error. I espero que el seu partit i coalició tampoc. Tanmateix, des de l’ANC, des d’Òmnium i des de les altres entitats de la societat hem d’estar atents i fer pressió per tal d’aconseguir el que demanava el clam de la manifestació del 11S: la independència del país, que Catalunya esdevingui, quan abans millor, un nou estat d’Europa.