En aquests darrers dies, i sobretot després del passat 11 de setembre, hem vist publicades diverses declaracions i opinions que coincideixen en manifestar que una Catalunya independent quedaria automàticament exclosa de la Unió Europea. Aquest tipus de declaracions es basen en un argumentari que omet, en el meu entendre, alguns aspectes fonamentals de cara a valorar quins podrien ser, en realitat, els efectes d’una declaració d’independència sobre la permanència de Catalunya a la Unió.

En primer lloc, cal recordar que la Unió Europea és un mercat únic (el “mercat interior”), tendint cap a una unió econòmica i monetària, al qual hi participen els consumidors i els productes catalans juntament amb els restants consumidors i productes europeus. Això ha estat possible gràcies a que els estats membres han cedit a la unió una part de les seves competències sobiranes, com són les duaneres (aranzel exterior comú), les normes que regeixen aquest mercat interior, la política comercial cap a tercers països i àmbits importants d’altres polítiques, com la de competència, l’agrícola o la de transports. Aquesta cessió de competències fa de la Unió Europea una organització única en el món, ja que en l’àmbit de les seves competències adopta decisions que afecten directament els ciutadans. I per això mateix, no és possible pensar en una expulsió –o autoexclusió, com va puntualitzar el ministre Garcia Margallo- automàtica, ja que això resultaria perjudicial, no només per als drets de les persones sinó també per al funcionament de les institucions de la unió.

Només per citar alguns exemples: un 1% de l’IVA que paguem en tantes transaccions de la nostra vida quotidiana va directament a finançar la Unió Europea. De veritat, la Unió Europea deixarà de recaptar “automàticament” aquests diners, d’un dia per l’altre?. A la inversa, deixarà perdre la Unió Europea “automàticament” els fons invertits tots aquests anys? I què passarà amb els projectes finançats per la UE en el moment de la independència? I amb els eurofuncionaris i eurodiputats catalans? I com es treu a Catalunya de l’aranzel exterior comú? Ras i curt, abans d’estar “fora” de la Unió Europea, Catalunya n’hauria de sortir, i això no és tan fàcil.

En segon lloc, és veritat que els tractats de la UE no contemplen expressament la secessió de part d’un país membre, però això es pot interpretar com un impediment ni encara menys com una prohibició. La qüestió és, simplement, que aquest supòsit escapa de l’àmbit de la Unió Europea, que com a tal no té cap poder de decisió per a definir qui són els seus membres, ni quin és el seu territori. La decisió sobre el reconeixement d’un nou estat a Europa i la seva admissió com a membre de la Unió Europea correspon exclusivament als estats, que l’adoptaran en funció de criteris exclusivament polítics, no jurídics, absolutament imprevisibles. És a dir, ni la Unió Europea ni el seu ordenament jurídic poden mai suposar un obstacle per a un procés d’independència pacífic i democràtic en un país membre. Certament, hi haurà alguns aspectes que caldrà acordar, sobretot la participació del nou Estat català a les institucions i òrgans de la Unió, però això per lògica no pot portar a un llarg procés d’adhesió com, per exemple, el que va viure al seu moment el Regne d’Espanya. Sembla evident que un territori emancipat d’un estat membre de la unió compleix ja tots els requisits que han de superar els candidats a l’adhesió. Per això és com a mínim, agosarat dir que Catalunya “s’haurà de posar a la cua” de l’adhesió a la UE si s’independitza d’Espanya. La qüestió és merament política i la resoldran els estats, i l’ordenament jurídic no pot ser cap obstacle. I si alguna cosa grinyolés, ja es solucionarà en la pràctica, com ha passat tants cops en la història de la Unió.