Al principi del procés, fa una dècada, les manifestacions massives que convocava l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb el suport indispensable d'Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estaven pensades de cara enfora. Fotografies icòniques -Passeig de Gràcia ple, la Via Catalana que va unir el país de sud a nord, la V entre la Gran Via i la Diagonal- ideades per sacsejar consciències a Madrid i a Europa, dissenyades per tenir un impacte a curt i a llarg termini amb un missatge al centre: l'independentisme és el moviment més massiu del continent, i tard o d'hora s'hi haurà de donar resposta. D'uns anys ençà, sobretot després de la tardor del 2017, les Diades no només són menys massives -la pandèmia no hi va ajudar-, sinó que també es projecten més de portes endins que cap enfora. Importa més el missatge cap als partits, les amenaces més o menys explícites -eleccions, llista cívica- i les tradicionals travetes entre ERC i Junts.

L'Onze de Setembre d'enguany no s'ha mogut d'aquesta dinàmica. Més aviat al contrari, perquè el discurs de la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, contribueix a eixamplar-la. Una frase ha destacat per sobre de la resta, perquè resumeix el posicionament on s'ha refugiat l'entitat en els últims temps, cada vegada més distanciada de l'esperit fundacional de Carme Forcadell i de la implicació institucional -més o menys encertada- de Jordi Sànchez. "Independència o res", ha proclamat Feliu, que en certes fases del discurs ha replicat frases exactes de la intervenció que va fer l'any passat prop de l'estació de França. Què vol dir "independència o res"? Com es tradueix, a la pràctica? Quines possibilitats té de convertir-se en real? Un dels problemes que té el sintagma, maximalista i propi de qui fa política sense tenir incorporat el llenguatge de la política -un defecte que comporta un populisme latent-, és que hi ha un passat molt recent.

I el passat recent no és cap altre que el 2017. Si amb milers i milers de persones mobilitzades, si amb un referèndum organitzat amb tots els poders de l'Estat en contra, si amb una majoria -en diputats- al Parlament pensada per declarar la independència -o almenys això deien Junts pel Sí i la CUP-, no es va procedir ni tan sols a abaixar la bandera d'Espanya del Parlament o la Generalitat, quines possibilitats hi ha que aquest "independència o res" es faci realitat? Feliu també declina sovint la frase i la converteix en "independència o eleccions", una fórmula que explicita l'amenaça de la llista cívica, el quart espai sorgit dels més desil·lusionats per com va acabar la tardor de fa sis anys. Eleccions perquè les guanyi el PSC? La independència la farà un partit promogut per l'ANC menys transversal i que, ni de llarg, obtindrà 68 escons?

Agradi o no a l'Assemblea, agradi o no als qui veuen traïdors a cada cantonada -fins i tot entre els qui fins fa dos dies estaven ancorats en el no surrender i ara beneeixen les bondats de negociar, ara que la negociació no és patrimoni únic d'ERC-, el focus s'ha desplaçat del Parlament al Congrés dels Diputats. En política -i sovint també a la vida- mouen més les necessitats que les conviccions, i ara l'independentisme -i també Pedro Sánchez- tenen les cartes a la mà per reparar o suturar les ferides que es van produir el 2017, ja sigui accelerant l'amnistia i buscant la manera perquè Catalunya -única autonomia on hi regeix un Estatut que no és el que va votar la ciutadania en referèndum- es pugui pronunciar sobre el seu futur. Carles Puigdemont, que és un polític amb olfacte i talent per al curt termini, potser les dues millors virtuts que atresora, ha entès el moment i ha abonat la negociació. Això no vol dir, això sí, que se'n surti.

Perquè ara l'ANC és indiscutiblement més petita -fa deu anys va reunir milió i mig de persones en una cadena humana espectacular-, però té suficients elements per contribuir a incrementar encara més les suspicàcies entre ERC i Junts, i entre el carrer -si és que hi ha un carrer en singular- i la cúpula de les dues formacions independentistes. Un dels problemes d'haver escalfat la base del moviment en contra del diàleg amb l'Estat promogut pels republicans -amb clarobscurs en el balanç- és que determinats sectors han demonitzat qualsevol negociació. Si Puigdemont arriba a un acord amb Sánchez, que ja és molt dir, el principal repte que tindrà serà explicar-ho als qui avui corejaven el seu nom. Alimentar el quart espai pot fer gràcia fins que aquest quart espai et pot xuclar els votants, que és exactament el que passaria.

En essència, el discurs de l'Assemblea, aquest "independència o res", buida de matisos el moviment en un context en què els grisos tenen més pes que mai si es volen suturar amb èxit les ferides del 2017. Això passa per una amnistia -el PSOE ja l'ha acceptada tàcitament, a l'espera de trobar-hi l'encaix i el calendari- i, en un futur, pel referèndum. I una última qüestió: potser que algun dia entitats i partits arribin a un acord ferm per deixar de fer servir la paraula unitat, segurament la més torturada des que l'ANC va omplir el Passeig de Gràcia fa onze anys i a Artur Mas -i al seu equip de col·laboradors- li va semblar una bona idea convocar eleccions anticipades. Com menys en parlin, d'unitat, més la practicaran. Si és que en algun moment la cúpula del moviment decideix prendre-s'ho seriosament, això de tornar-se a entendre.