La gran victòria del Barça a la Champions i l’entusiasme popular que ha suscitat fan enveja. L’equip blaugrana ha aconseguit de fa anys abandonar el fatalisme i el victimisme. Gràcies a la doctrina Cruyff i al virtuosisme Guardiola. Amb un mètode impecable, molt de sacrifici i donant corda al planter, el Barça ho ha aconseguit tot. Fins i tot ha trencat el cor dels pusil·lànimes que sentenciaven la caiguda inevitable des de les altures. Avui dia la relació entre el país i el club que més el representa s’ha desequilibrat. Tant de bo la política o la societat catalana en prenguessin exemple. Tot és possible si es fa bé. El radicalisme és magnífic quan es fa solvent. Però l’ambició del Barça no té imitadors en uns altres àmbits. Ben al contrari, víctimes de la síndrome Montagne, que afirma que la vida és ondulant, sembla que com més puja el club més pot baixar la política o l’economia del país. I que calgui resignar-se a una èpica de matís estrictament esportiu.

Per això no són rares les veus que consideren l’independentisme com una opció derrotada. Els resultats d’Esquerra Republicana en aquestes darreres eleccions municipals han estat dramàtics. Esquerra ha perdut uns cent mil votants, la CUP s’ha consolidat, però continua sent una opció marginada del sistema, i Solidaritat no ha alçat el vol, per molt que els seus dirigents parlin de “victòria”. Tot plegat sembla convidar a la rendició en l’ambició. Però les lectures no haurien de ser tan interessades. En resultats absoluts, l’opció independentista tot just ha perdut 30.000 vots; és a dir, només el 10 per cent del total.

El problema més evident és la dispersió. Tantes opcions dilueixen la força real dels seus votants. Però aquest només és el símptoma. La fragmentació independentista sembla tenir un calat estructural. Les diferents fraccions enfrontades només es poden posar d’acord com a conseqüència d’un tacticisme electoral que l’opinió pública no entén. El pati sobiranista és un corral en guerra permanent que allunya molta gent sensata partidària de l’ambició però possibilista en els gestos. Esquerra diu haver-ne après però no sembla haver après res i els altres partits estan més pendents del desgast del més gran que no pas de la confluència necessària d’il·lusions i estratègies. Així, l’ambició queda reclosa als camps de futbol. I així també el Barça no pot aspirar a deixar de ser més que un club.