El concepte de nació predominant a Espanya resumeix en un territori indivisible sobre el que la fatalitat històrica –fins i tot la voluntat divina- ha adherit, des dels principis dels temps i de manera indissoluble, una llengua i una identitat molt determinades. En aquesta visió de la nació, l’Estat és l’instrument per a preservar viva i pura aquesta identitat nacional a través del domini polític sobre el territori. Els ciutadans tenen el deure d’ajustar-se orgullosament a aquesta identitat nacional i ser-ne fidels transmissors. Qualsevol diferència o apel·lació a la diversitat esdevé sospita de traïció, una insolència contra els designis de la història i la memòria dels ancestres. D’aquí que la Constitució que havia de ser de tots s’acabi llegint, una i altra vegada, amb un clar biaix uniformador i centralista, per no parlar de l’orientació i les conseqüències de l’intent de cop d’Estat del 23-F.

Aquesta concepció de la pròpia identitat requereix la confrontació amb l’alteritat per articular un mite de superioritat i exaltar la diferència, per afavorir la cohesió per confrontació amb altres realitats. Quan és dins els dominis de l’Estat, la diversitat provoca una permanent sospita de traïdoria. És vista com un perill de perversió de la identitat unitària i de trencament de la integritat territorial, fets inseparables per al nacionalisme excloent. Fins i tot podem pensar si la catalanofòbia és un factor més de la construcció de l’ideal dominant d’espanyolitat. L’expressió “Espanya plural” seria un oxímoron.

La il·lusió col·lectiva, l’esforç cívic i polític i possiblement alguns riscos imprescindibles per a constituir un estat propi no poden ser malbaratats construint el nostre estat sobre fonaments de pensament polític genuïnament espanyols. Ens hem d’emancipar també intel·lectualment i emocionalment de la socialització en què el nacionalisme espanyol ens ha immergit durant segles. No només hem de construir el nostre propi estat, sinó fer-ho a partir d’idees renovades i amb una definició cívica basada en altres valors. I això vol demana molta reflexió individual i social, molt debat públic.

El nostre nou estat ha de respectar i defensar la societat catalana tal com és, no promoure d’unes estrictes essències identitàries i constructes sentimentals que corresponen al miratge mític i edulcorat d’una Catalunya que mai no tornarà, que possiblement mai no ha estat. Hem d’optar entre l’estat nacionalista que força els ciutadans a identificar-se essències comatoses i patrioterismes rancis o un estat orientat bàsicament a aconseguir la cohesió i el benestar material i espiritual de la societat.

La reacció simètrica i instintiva a la pressió del nacionalisme espanyol també desplaça el nostre pensament polític cap a l’hispanocentrisme. La hispanofòbia ens porta a actuar com a mirall de l’adversari, no a dirigir el nostre futur amb criteri propi. El rebuig de la llengua i la cultura espanyoles o de les expressions de vinculació sentimental a Espanya ens empeny en direcció contrària a un estat de ciutadans lliures que contribueixen a la construcció d’una societat diversa, plural i oberta i ens porta a reproduir l’escenari del que sortim.

Els ciutadans de Catalunya han d’identificar-se amb el país per la participació d’un projecte de ciutadania i excel·lència democràtica i sumar-se a una societat oberta i plural en què es comparteixen sobretot valors de llibertat, respecte, justícia, pluralitat, solidaritat i igualtat d’oportunitats.