L’embat judicial que manté a la presó quatre actius polítics del procés sobiranista i a desenes més investigats està fent estralls en el relat independentista, que va quedar estroncat pel silenci posterior a la declaració d’independència. El posat desacomplexat del poder judicial, que ha demostrat estar disposat a pagar el preu de retorçar el codi penal sense cap reserva -ni tan sols por al descrèdit- per seguir endavant amb la judicialització del conflicte, ha incrementat la sensació de vulnerabilitat de l’independentisme. 

L’historial judicial no es pot menystenir. El jutge del Suprem que instrueix la causa per rebel·lió ha arribat a justificar el risc de reiteració delictiva per les conviccions polítiques dels investigats. Dit amb altres paraules, ha confirmat l’existència de presos a l’Estat per motius polítics, per més que la fira madrilenya Arco s’entesti a amagar-ho censurant una obra reivindicativa. Una evidència que s’ha traslladat, també, en la impotència exhibida per la justícia espanyola a l’hora de demanar la detenció dels investigats a l’exili. Aquest dimarts el jutge Llarena ha desatès la petició de la Fiscalia de reclamar l’extradició d’Anna Gabriel hores després que el govern suís advertís que no entregaria l'exdiputada cupaire per un suposat “delicte polític”.  

A aquestes alçades és evident que l’independentisme és al punt de mira judicial no només per la declaració d’independència o per l’1-O, sinó per la incidència dels seus postulats que han descobert un estat desarmat políticament. És en aquest marc en què se circumscriuen els atacs constants al model d’immersió lingüística, implantat a Catalunya des dels anys 80 i avalat pels indicadors internacionals. I és en aquest marc en el qual el partit de Rajoy va debatre la possibilitat d’il·legalitzar els programes independentistes a les eleccions del 21-D fent evident l’oxímoron que el govern espanyol ha convertit en màxima i que consisteix en tolerar l’independentisme només mentre sigui “simbòlic”.

Un fet és innegable i és que l’ofensiva judicial ha aconseguit erosionar el relat independentista. La desconnexió que el sobiranisme va fer la tardor passada -després l’1-O- va desembocar en un nou marc mental difícil d’encaixar amb la realitat imposada, que manté les institucions intervingudes i els dirigents polítics perseguits judicialment. La convivència d’aquests dos marcs enfrontats és també el que dificulta ara trobar una sortida coherent a l’atzucac en què es troba immersa la legislatura, avui una mica més a prop de desencallar-se després de la renúncia de Puigdemont. L’independentisme té un doble repte per endavant: defensar la legitimitat dels seus postulats i superar els esculls judicials per construir un projecte imbatible sabent que davant hi ha un estat que no té recança a restringir el seu règim per impedir-ho. Un doble objectiu que es mantindrà a la llunyania mentre segueixi mostrant símptomes de no tenir una estratègia política definida.