No hi ha res pitjor que analitzar una situació i descriure-la fent un símil futbolístic. Però de vegades els tòpics t’esclaten a la cara. No puc més que pensar que l’independentisme ha entrat en una fase processal (del procés) en què cada setembre reacciona com aquells aficionats dels anys més processistes del Barça.

Acaben la temporada al juliol cansats, farts de l’evidència que la cosa està encallada. Indignats perquè la injustícia, però també la manca d’alternatives, és evident. Amb ganes, segurament, d’enviar-ho tot a dida. Arriba el setembre i alguns pensen: “A la diada hi anirà qui tu saps”. Però mica en mica la cosa es va estovant. Som així.

Iniciem un nou curs. Sorgiran idees i propostes alternatives. I sobretot una sentència que no per previsible deixarà de marcar-ho i tacar-ho tot. Davant d’això, només tenim una certesa: Els efectes de la sentència seran llargs. I la reacció que en sorgeixi, així com les estratègies per canviar d’escenari polític, han de ser dissenyades també a llarg termini. Caldrà aguantar durant molt de temps.

Prenent això últim per cert, com construeixes una unitat estratègica? Diria que és pràcticament impossible. Ni tan sols dins dels partits o entitats hi ha unanimitat. Per què? Perquè no hi ha un pla que es vegi com a infal·lible. Spoiler: No n’hi ha cap que no pugui fallar. I què?

El problema amb la unitat és que la propaganda per part de l’Estat és tan forta que potser ens havíem cregut aquelles vinyetes on es presentava l’independentisme com una massa uniforme, manipulada i disposada a tot. La unitat només s’aconsegueix durant un període de temps curt quan hi ha un objectiu concret i consensuat. Exemple evident, el referèndum de l’1 d’octubre.

L’independentisme, com tot moviment polític, va fluctuant. Ara mateix li manca lideratge i idees fresques. Aprofitem l’inici de temporada per deixar enrere reticències. Acceptem la diversitat i la confrontació de parers no com una llosa i un atac personal imperdonable, sinó com un enriquiment. Quedem-nos amb quines coses intel·ligents apunta qui no comparteix amb nosaltres ni tan sols objectius nacionals. Deixem de pensar com han previst que pensarem. Canviem-ho tot des de l’inici.

Només així podrem deixar de desitjar d’una vegada que “aquest any sí” i simplement serem un poble alliberat de cotilles i amb la capacitat de poder créixer.