L’endemà de l’11 de setembre de 1714, sembla que els catalans van tornar a la feina com si res no hagués passat. Evidentment és una exageració, però aquest mite no deixa de ser l’expressió del nostre esperit emprenedor, un caràcter lluitador que ens permet donar la volta a les condiciones més adverses. Es dóna la circumstància que el Museu d’Història de Barcelona ha organitzat una magnífica exposició que il·lustra molt bé la llegenda. La mostra, que té lloc en un espai tan emblemàtic com el Saló del Tinell i que encara es pot veure, s'anomena Indianes. 1736-1847. Els Orígens de la Barcelona industrial.

Les indianes són unes teles de cotó estampades que van fer furor a Europa al segle XVIII. En un principi procedien de l’Índia, on la tècnica d’estampació es coneixia des del Neolític. El 1736 Jacint Esteve i Clariana va fundar la primera fàbrica d’indianes a Barcelona. El 1847 la família igualadina Muntadas va constituir l'Espanya Industrial, la primera societat cotonera de l'Estat espanyol, a l’antic municipi de Sants, on ara hi ha el parc del mateix nom. Entre aquestes dues dades, que serveixen d’inici i final de l’exposició, es desenvolupa una història apassionant en què Catalunya emprèn el camí de la revolució industrial. El pare i pioner de la nova indústria va ser Josep Bonaplata, que va instal·lar la primera fàbrica de vapor de la península al carrer Tallers de Barcelona el 1832. El Vapor Bonaplata no va durar ni dos anys: va ser assaltat i cremat la nit del 5 al 6 d’agost de 1835 per treballadors que, amb la mecanització, veien amenaçats els seus llocs de feina.

Erasme de Gònima (Moià, 1746 - Barcelona, 1821), l’home sense rostre, és el nostre fabricant d’indianes per excel·lència. La seva empresa va arribar a tenir 1.500 treballadors, una xifra impressionant per a l'època. El seu homòleg francès, Christophe-Philippe Oberkampf (1738 - 1815) disposa d’un museu dedicat en exclusiva, un bon nombre de biografies, una pila de retrats, un carrer a París, i fins i tot dóna nom a una estació de metro. Erasme de Gònima no té res de tot això. El contrast és tan impactant, que costa d’entendre. Com és possible que Erasme de Gònima, el més gran del seu temps, no tingui ni un carrer a Barcelona? Faig aquesta reflexió no tant com un retret a l’Ajuntament ni com un exemple de l’enorme desconeixement de la pròpia història, sinó sobretot com a exponent de la nostra manca d’autoestima. Segurament té alguna cosa a veure amb la síndrome de la persona maltractada. No sabem apreciar el que tenim.

Fa poc hem aprovat la Declaració de Sobirania per àmplia majoria, i malgrat ser tota una fita, molts comentaristes han ressaltat els aspectes negatius del procés. Ens convindria a tots plegats mirar més la nostra història, que té pàgines absolutament èpiques. Malgrat el traumàtic inici del segle XVIII, amb la desfeta de 1714, els catalans vàrem saber posar les bases de la revolució industrial, i ens en vam sortir, tot i no tenir cotó, ni carbó, ni ferro. L’any 1834, un col·laborador del diari El Vapor apuntava les possibles claus de l’èxit: “Què ens quedava als catalans per suplir la pèrdua d’Amèrica i encarar la delicadesa i la finor dels gèneres elaborats més enllà del Pirineu? Ja ho hem dit alguna altra vegada: el nostre enginy, el nostre cor, la nostra llançadora.” Això és: la creativitat, la passió que hi posem i el treball.