Aquest diumenge hi ha hagut grans manifestacions a tot Catalunya. A Barcelona, però també a altres ciutats del país. I ha estat molta la gent que, a tot arreu, ha sortit al carrer, persones de totes les edats, famílies senceres, en una convivència virolada de reivindicacions, totes les quals expressades de manera, pacífica, democràtica, fins i tot festiva. Han desfilat per carrers i avingudes, cadascú amb el seu propi motiu d’indignació, però sense que s’hagi produït res a lamentar, com és la tònica habitual de la discrepància en aquest país, a llarg de la història.
Tot ben diferent, doncs, del que vam veure dies enrere. Lamentablement, les imatges que van donar la volta al món no han estat les pacífiques d’aquest diumenge, sinó les violentes, aquelles en les quals les primeres autoritats democràtiques del país havien d’arribar al Parlament en helicòpter, els diputats feien el mateix, però dintre de furgons policials i els que van gosar anar-hi a peu van ser insultats, escridassats, pintats, vexats i perseguits, corrent pel Parc de la Ciutadella, en una acció que va provocar la sorpresa i la indignació de molta gent, entre els quals em compto. M’estalvio de dir quina idea es van fer de Catalunya fora del país, els espectadors que les van veure i, sobretot, quin retorn positiu n’hem tingut després, en forma de simpatia internacional, augment del volum d’inversions per crear llocs de treball, reserves turístiques, etc.
De vegades paguen justos per pecadors. I em sap greu que, en la meva valoració indignada d’aquells fets injustificables, hi hagués persones que aprecio que se sentissin també concernides. “Has tingut una resposta intel·lectualment violenta”, em deia algú. Potser sí, no ho sé i no ho nego, per si de cas. I em sabria greu que hi hagi qui no s’adoni que el meu article anava adreçat, només, als que van permetre's amb els representants de les institucions democràtiques de Catalunya allò que cap altre govern del món, també democràtic, no hagués tolerat de cap manera, perquè, per començar, hauria disposat d’uns mecanismes de seguretat que haguessin garantit, per sobre de tot, l’exercici normal de l’activitat per a la qual els ciutadans hem escollit els nostres representants, tots sense excepció. Mai no oblidaré la visió de diputats corrent cap al Parlament, mentre darrere seu hi anava gent empaitant-los...
Motius per a la indignació no en falten, certament. És tota la democràcia europea que necessita canvis rigorosos que facin el sistema de participació més viu, actiu, permeable, plural, representatiu de debò. I això voldrà dir una llei electoral moderna, consultes populars, referèndums, possibilitats de resposta civil en cas d’incompliment de promeses dutes al programa electoral, etc. Si aquesta estructura democràtica no té el suport civil, serà impossible que pugui fer gaire cosa en relació al poder absolut del poder financer, més encara si, havent-se beneficiat aquest de diner públic, no ha fet el que calia fer: facilitar el crèdit als projectes empresarials emprenedors que permetrien la creació de molts llocs de treball, trobar fórmules adequades a la crisi d’avui per al pagament de les hipoteques o posar fi al sous i compensacions dels alts directius. Si les coses ja no són com eren abans, és absolutament tot el que ha de canviar. Per exemple, sous d’esportistes d'elit inclosos...
Dit això, Arcadi Oliveres té una trajectòria civil impecable. Ja voldrien alguns d’aquests que, ara, li han aviat els gossos, tenir una biografia de compromís democràtic i nacional que fos una cinquena part de la seva. El conec de fa anys, darrerament hem estat treballant, colze a colze, en determinades accions de solidaritat internacional i vull trencar una llança a favor seu, tot i que no li calgui, perquè amb el seu historial ja en té prou per anar amb el cap ben alt pel carrer. Passo per alt, finalment, l’enfilall d’insults personals que he rebut pel meu darrer article i em remeto, en tot cas, a allò que sobre l’insult va dir, fa ja molts anys, l’escriptor Joaquim Ros i Lasalas. Doncs, això.