Ara farà un any, el moviment 15-M va irrompre a les nostres places i va descobrir la sopa d'all. El món estava fatal, els joves no teníem cap perspectiva de futur i calia una revolució per acabar amb tot plegat. I com fer-la, aquesta revolució? Acampadets a la plaça i venerant l'assemblea per l'assemblea. Buf!

S'ha de reconèixer que, mediàticament, la jugada va ser efectiva. Els mitjans van poder prendre imatges de joves de tots colors que capgiraven les injustícies mundials en directe, a deu passes de la redacció, amanit amb comentaris del jove advocat o l'economista progre de torn que els beneïa.

Multituds d'individualitats que fins fa quatre dies poc o gens s'havien vinculat o preocupat pels seus conciutadans, de cop i volta s'havien unit per formar una multitud, ni que fos per queixar-se que la crisi havia estroncat les seves pròpies carreres. Perfecte!  Tothom té un dia en què deixa de ser consumidor per passar a ser ciutadà…  (…perfecte si aquesta estrenada ciutadania tingués algun objectiu més tangible que restar asseguts debatent i debatent fins la propera Fira de Tàrrega, s'entén.)

El cert és que, com a jove associat –o pluriassociat, per ser més precís-, em vaig indignar. També penso –pensem- que la generació anterior ens deixa un món trinxat i que s'ha de canviar, però actuo amb constància per aconseguir-ho. Dia a dia. No és tan vistós, ho sé.

Em direu que fer ballar gegants no és canviar el món, però sí que contribueix a apujar el nivell cultural dels associats; que ser monitor d'un cau o d'una coral infantil no té mèrit, però formes futurs ciutadans conscienciats; que col·laborar amb una entitat a favor del Quart Món no dóna resultats, però és perquè no has vist la meravella a la cara d'un nen de família desestructurada; que militar en un partit o sindicat és formar part del sistema, oblidant potser que d'altres sistemes polítics han donat uns resultats força més letals… És a dir, indignats: abans de vosaltres ja hi hi havia vida intel·ligent que es preocupava per l'altri, tot i que potser no l'haguéssiu vist.

Un dels lemes independentistes tradicionals deia: “Jove, organitza't i lluita!”. Doncs això, indignats: indigneu-vos, indigneu-vos molt. Quan estigueu cansats d'estar indignats, descanseu. I quan estigueu cansats de descansar, mireu què heu aconseguit. Res. La prova, la tenim en aquest any que ha transcorregut del 15-M ençà. Aquests dies tornareu a ocupar places i tothom en parlarà, però ben poca cosa hi ha darrere aquest suflé.

Mentrestant, nosaltres, a poc a poc, mirarem d'anar canviant aquest món des del nostre petit àmbit d'actuació. No és tan llaminer com fer la revolució ni res de prou èpic per explicar als néts, però funciona. Si voleu venir, us rebrem amb els braços oberts.

PD Sortirà qui em digui que tal assemblea d'indignats de l'Ebre va organitzar la festa major alternativa del seu poble, o que l'assemblea de Ponent programa no-sé-què, o que tal indignat s’ha incorporat a l’esplai del seu poble. Felicitats, de debò. És el camí. Però no l'abandoneu a favor de l'última moda contestatària de torn.