Aitana Sánchez Gijón, Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, David DeMaría, Dani Martín, Willy Toledo, José Monzón, Santiago Auserón, Icíar Bollaín, Javier Bardem, Penélope Cruz, Jorge Reichmann,  Coque Malla, Antonia San Juan, Bebe, Manuel Carrasco...

Si feu una repassada a les diferents iniciatives que han tingut lloc a l'estat espanyol a favor del dret a l'autodeterminació, veureu que els noms que acabeu de llegir, i molts d'altres, hi han donat suport i s'hi han fotografiat gràcies a manifestos, festes solidàries i actes socials de tota mena. Parlem, però, del dret a l'autodeterminació del Sàhara Occidental o del Tibet.

Lamentablement, cap d'aquests noms no ha signat ni ha donat mai suport al dret d'autodeterminació de Catalunya. Ni a favor d'una qüestió tan bàsica i essencialment democràtica com reclamar un diàleg honest entre dos governs, el català i l'espanyol, que hauria de culminar amb la celebració d'un referèndum.

Aquesta curiosa sensibilitat nacional directament proporcional a la distància del conflicte és una de les assignatures pendents de bona part de la societat espanyola. Perquè assumim, d'entrada, que hi ha una sèrie d'organitzacions i partits que s'oposen frontalment a certs principis democràtics per tradició política i per herència històrica. Però és lamentable que aquells grups i aquelles persones que aparenten una sensibilitat diferent en matèria de drets humans individuals i col·lectius, facin l'orni i callin quan la seva veu podria marcar la diferència i podria convidar a dubtar sectors importants d'aquest Estat.

Però van tancar els ulls i van callar quan es va intervenir un mitjà de comunicació a Euskadi i es van evidenciar tortures al seu director. Han tancat els ulls i han callat quan càrrecs electes catalans -locals, nacionals i estatals- són encausats o condemnats per fer política i per donar veu a les persones que representen. I tanquen els ulls i callen ara que una majoria de la societat catalana fa una apel·lació cívica, pacífica i democràtica.

Sovint diem que el problema de l'estat espanyol és una qüestió d'elits polítiques, socials i econòmiques. Diem, també, que la configuració politicoinstitucional espanyola és hereva del règim del 78 i de la mutació encoberta del franquisme. I tenim raó.

Però hi ha més. La societat espanyola cal que es miri a si mateixa i assumeixi com a incoherents i covards aquests silencis que l'amaren de dalt a baix i van d'esquerra a dreta, amb poquíssimes excepcions, i que són incompatibles amb una certa idea de democràcia.

Intel·lectuals, artistes, acadèmics i referents socials espanyols no haurien d'assumir amb normalitat conculcacions de drets que patim a Catalunya i que els indignen quan els observen a altres parts del món.