Carles Puigdemont ja no és el president de Junts, però és obvi que continua conservant la intuïció que ha exhibit durant tota la seva carrera política. És en aquestes coordenades que s'entén el missatge institucional emès aquest dimecres a través de les xarxes socials per parlar sobre la Diada d'enguany, la més agra des que l'Onze de Setembre va mutar en una mobilització massiva a favor de la independència. Puigdemont va enviar un dard a ERC per cridar els catalans a sortir als carrers en un moment en què els republicans han decidit entrar al xoc amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), tendència escenificada amb l'absència del president Pere Aragonès i dels consellers d'ERC a la manifestació de diumenge. Junts s'hi bolcarà, per convicció i també per contraposar-se als socis de Govern en ple debat sobre el futur de l'executiu de coalició, que dependrà de com vagi el debat de política general. I, en aquest camí, el missatge del carrer serà fonamental. Ara, això sí, més des de la reacció que des de la proposta concreta, perquè el full de ruta de l'Assemblea és difícilment transitable.

Puigdemont mai va voler que Junts fos un partit convencional. El va fundar pensant més en un moviment que en unes sigles verticals. Dirigents que van compartir militància amb ell al PDECat assenyalen que, des que es va fundar Junts per Catalunya com a candidatura per concórrer a les eleccions del 2017, sempre havia assenyalat que el futur de l'espai passava per representar políticament el que l'ANC animava als carrers. La figura de l'expresident es tendeix a menystenir per part de determinats actors de l'independentisme -és evident la distància d'ERC amb el Consell per la República-, de la mateixa manera que la política espanyola tendeix a demonitzar-lo de forma caricaturesca. Puigdemont és al mateix punt des de fa cinc anys, quan va aterrar a Bèlgica per encetar la batalla judicial des de l'exili: descarta solucions individuals perquè entén que, sense una solució col·lectiva, aquest període no haurà tingut sentit.

És políticament lògic que descarti una solució individual, perquè la seva trajectòria és ara indissociable del resultat que surti del plet europeu al voltant de l'extradició. No deu ser senzill veure com els companys de Govern -alguns amb altes responsabilitats en el referèndum, com ara Oriol Junqueras, de qui el separa més distància emocional de la física que existeix entre Barcelona i Waterloo- ja són al carrer gràcies als indults i ell es pot veure en la tessitura de no poder tornar a trepitjar Girona durant alguna dècada. Puigdemont sempre ha demanat a ERC que deixés el seu cas fora de la taula de diàleg, com ha clarificat en converses amb Pere Aragonès i també en articles publicats a la premsa. Al mateix temps, però, es produeix una paradoxa: algú dubta que una resolució política del conflicte seria més senzilla si els exiliats trobessin la via de tornar a Catalunya? Si més no, es tendiria a igualar el terreny de joc entre actors.

Per descomptat, per a Puigdemont seria un triomf esclatant poder tornar com un ciutadà lliure, sense comptes pendents amb la justícia espanyola. Vèncer Pablo Llarena en terreny europeu -fins ara se n'ha sortit allà on el magistrat del Tribunal Suprem l'ha intentat enxampar- seria una victòria sense precedents i atorgaria sentit a un periple complex també en el terreny personal. Però també és cert que no és cap falta de respecte explorar alternatives com la que exposava aquest dijous Pascual Sala, expresident del Suprem, que ha plantejat un indult en cas que el dirigent de Junts tornés a Catalunya i fos condemnat. L'Estat -el profund i el que no ho és tant- no es podria permetre un retorn de Puigdemont sense condemna, però perquè encara no han entès que és molt més perillós un expresident lliure que un expresident indultat. La revenja pesa més que la intel·ligència, com demostra el fet que Carlos Lesmes es rebel·li contra la desjudicialització, un concepte que mai es materialitza del tot.

Ara que la Diada ha despullat -una vegada més- l'agror entre ERC i Junts i que s'ha fet evident com de difícil és fer convergir les estratègies, no és un mal moment per recordar que el factor Puigdemont no es pot bescantar. Malgrat les dificultats de la taula de diàleg, no hi ha sortida possible al conflicte sense la reversió prèvia de la repressió. Es diguin com es diguin els protagonistes: Josep Maria Jové, Lluís Salvadó, Carles Puigdemont, Marta Rovira o qualsevol que participés en el referèndum. Qui primer ho hauria d'entendre és Pedro Sánchez, perquè qualsevol decisió que permetés l'extradició de l'expresident no només li complicaria la legislatura -cal recordar què va passar el setembre del 2021 a l'Alguer, quan des d'allà va trontollar tant el Palau de la Generalitat com la Moncloa degut a una detenció inesperada a l'aeroport-, sinó també una investidura després de les properes eleccions. Que no ho entengui el líder del PSOE és, precisament, el que explica que la figura de Puigdemont no hagi mort políticament. Perquè, en el fons, és l'únic palpable que queda de l'1-O tal com es va dissenyar.