Mariano Rajoy va proclamar la seva innocència i la del seu partit en la compareixença sense preguntes que va fer dissabte davant la premsa. El president del PP i d’Espanya va anunciar que demà farà públiques les seves declaracions de la renda i el seu patrimoni, va afirmar amb pretesa solemnitat i arrogància indissimulada que al Partit Popular no hi ha hagut mai una doble comptabilitat ni s’han pagat sobresous en negre i va carregar contra l’oposició per convertir les “infàmies” en “presumpcions” i per practicar el “fariseisme descarat”. Tanta escenificació i tanta proclamació han estat considerades necessàries arran de la filtració a un diari de la competència del que serien els quaderns secrets de l’extresorer popular Luis Bárcenas.

Rajoy, doncs, no ha estat capaç de demostrar res i s’ha limitat a parlar. I no ha hagut de demostrar res perquè encara no hi ha una acusació ferma. Res que demostri que aquells papers són veraços, tot i que els indicis apunta en aquesta direcció exacta. En una situació i un Estat que no fossin tan bèsties com els espanyols, el president del PP i d’Espanya només hauria d’esperar per veure si tot això es concretava en una acusació judicial i, amb proves dignes de crèdit, llavors sí que hauria de demostrar la innocència de tots els imputats.

Però ni Espanya ni tampoc el PP són així. Durant la campanya electoral El Mundo, diari amic dels populars segons qui i com, va publicar un informe fantasma que acusava l’expresident Pujol i el president Mas de tenir comptes amagats a Suïssa. Si els dirigents populars no haguessin perpetrat el fariseisme descarat, no hi hauria hagut declaracions com les que va deixar anar, per exemple, la seva secretària general, María Dolores de Cospedal: “No es pot acceptar que un polític, i més encara estant al govern, consideri normal tenir comptes a Suïssa”. O Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda: “Qui hauria de comparèixer davant la societat espanyola és qui té comptes no declarats”. O el vicesecretari d’Organització popular, Carlos Floriano: “Si jo fos la família Pujol, seria el primer interessat a explicar d’on han sortit aquests patrimonis”. O la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho: “El senyor Mas i el senyor Pujol han d’explicar si tenen comptes a Suïssa”.

De tot això, se’n pot dir “infàmies convertides en presumpcions”? O potser “fariseisme descarat”? La política espanyola –i per desgràcia, també la catalana- es defineix exactament per llançar les infàmies que siguin necessàries precedides per un “presumpte” que les fa encara més insultants. Els polítics espanyols –i encara per més desgràcia, també els catalans- han esdevingut fariseus descarats. Només caldria una mica més d’honradesa i de responsabilitat per deixar que la justícia actués en tots els casos i prendre les mesures necessàries només davant la constatació d’una culpabilitat irrefutable. Tot això, no cal dir-ho, amb el permís de la justícia, que, com que massa sovint és lenta, ineficaç, corporativa i arrogant, no és justícia. Però no es poden arreglar totes les calamitats d’una tacada.