He llegit multitud d’anàlisis sobre els èxits electorals dels nous conservadors: Trump, Le Pen, Meloni, Milei, Bukele, etc. signades per representants de l’esquerra i només hi he pogut distingir tres elements:

• Una valoració moral (molt negativa) del que representen
• Una descripció de les eines comunicatives que explicarien el seu èxit: les xarxes socials, les “explicacions senzilles per a problemes complexos”, el llenguatge planer, etc.
• Una visió fatalista del seu avanç, com si el fet que els joves (ells) s’inclinin per l’extrema dreta o que la democràcia liberal perdi prestigi fos una característica dels temps que ens ha tocat viure.

Front aquest avenç, i pel que veig, certa esquerra es reafirma en tres posicions: el feminisme, l’antiracisme i l’antifeixisme, i hauria de ser evident que aquesta actitud és d’una feblesa extrema. Pel que fa al feminisme, les màximes representants del conservadorisme populista a França, Alemanya i Itàlia són dones, una de les quals lesbiana. Pel que fa a l’antiracisme, les cònjuges d’Alice Weidel i de James Vance no són gens blanques, com no ho són diversos CEO de Silicon Valley. Pel que fa a l’antifeixisme, es tracta d’un discurs completament incomprensible per a una població que no sols no va viure els totalitarismes del segle XX, sinó que desconeix les claus que van permetre el seu ascens.

Òbviament, l’esquerra està en una pantalla que el conservadorisme populista ha deixat enrere. Parafrasejant David Brooks, mentre que aquest constitueix un “nacionalisme ple d’ambició, audàcia, esperança i visió de futur,” “els demòcrates s’equivoquen si es pensen que es poden desempallegar de Trump cridant les paraules feixisme i autoritarisme o fent veure que s’escandalitzen cada vegada que fa alguna cosa vulgar o immoral” (a Europa, i en concret a Catalunya, podem substituir fàcilment “demòcrates” per qualsevol partit d’esquerres i “Trump” pel nom del líder autòcton del conservadorisme populista).

La impotència intel·lectual de l’esquerra resulta sorprenent, perquè, tal com ha posat de manifest Piketty, els partits d’esquerra tradicionals han esdevingut organitzacions formades i votades per universitaris de classe mitjana (raó per la qual aquest autor els denomina “esquerra braman”). Cabria esperar, doncs, que aquest món fos capaç de construir una resposta intel·lectualment potent, i el cas és que no ho és.

De fet, la inanició intel·lectual de l’esquerra ve de lluny, com posen de manifest tres fets que és oportú recordar:

• Els boicots a conferències en seu universitària protagonitzats per estudiants i professors quan les posicions del conferenciant resultaven incòmodes per a l’esquerra. Òbviament, aquesta violència no era sinó una manifestació d’impotència intel·lectual.
• La incapacitat per denunciar certs règims autoritaris: Cuba, Veneçuela, Nicaragua, etc
• La denúncia del “neoliberalisme”, quan les mesures més lesives per a la classe treballadora occidental -la globalització i la desregulació del mercat de treball-, van ser protagonitzades per partits d’esquerres (a Espanya, pel PSOE de Felipe González), i quan el conservadorisme populista s’oposa radicalment a la globalització característica del neoliberalisme.

Per explicar l’èxit del conservadorisme populista actual és imprescindible recordar el concepte d’hegemonia cultural encunyat per Gramsci: el domini social s’exerceix per una combinació de coacció i consens en què aquest segon element és més important que el primer i es construeix a base d’una “guerra de posicions” en què les idees d’un grup passen a ser considerades de sentit comú per la major part de la societat.

Avui, el conservadorisme populista ha aconseguit imposar com a idees de sentit comú que és millor produir a casa que importar, que un excés d’immigració crea més problemes que els que resol i que els serveis públics s’han degradat per l’abús de molts per fer front al qual el bonisme és impotent.

Si volem parar l’ascens del conservadorisme populista cal, doncs, construir un discurs format per idees fàcilment comprensibles per a la majoria de la població i que apel·lin als seus interessos quotidians. No veig res d’això en els partits espanyols (incloent-hi els catalans) a l’esquerra del PSOE.