Pretendre atrapar l’ANC en una xarxa d'il·legalitzable seria com aguantar aigua en un cistell: la realitat s’escaparia pertot. L’ANC no és res material, és un esperit de lluita, una voluntat, una coincidència. És la territorialització d’una voluntat. És cert que l’ANC té dirigents i noms i cares visibles, però bàsicament és la gent de cada lloc que hi posa les hores i l’esforç i que multiplica les idees per mil i les fa arribar a tot arreu. Camineu per carrers i places i hi trobareu la caseta que recull els vots per la independència. Prohibir-les? Però si brollen com bolets! Remireu els cartells que s’enganxen a les portes de les botigues i a tot arreu trobareu un acte, un debat, un vídeo, una presentació. L’ANC és infinita.

Una de les gràcies del procés, avui, és que té diverses potes i, quantes més potes, més sòlidament s’agafa a terra. Hi ha la complicitat dels municipis de l’AMI –gairebé 700-; hi ha el moviment popular, extensíssim, una autèntica consciència col·lectiva; i tenim el lideratge polític, fet de cercles concèntrics: president, cap de l’oposició, partits pro-consulta i Pacte Nacional del Dret a Decidir, on s’organitzen les milers d’entitats de la societat civil, des de patronals a sindicats passant per ateneus i colles de cultura popular. Això, amb perdó, és un país. Això no es pot il·legalitzar.

Dit això, anem amb compte. La maquinària de l’Estat, que es gasten les neurones de tant pensar en Catalunya sense entendre res, ara han vist que l’objectiu a batre ja no és Artur Mas –perquè no han pogut, i això que hi havia col·laboració catalana-, sinó el moviment popular. Ara toca desmobilitzar-nos: por, fractura i violència. Sobretot violència. Per això esgrimeixen la suposada amenaça de l’ANC, basada en un paper gairebé infantil, imprudent, intranscendent. Fóra bo, doncs, que l’ANC posés seny, fes el que ha de fer i que fa tan bé, i aparqués durant uns mesos qualsevol vel·leïtat de ficar-se en la gola del llop. No fem les coses fàcils a qui ens vol mal.