La memòria és curta. Durant vint-i-cinc anys, i fins fa poc, la inflació de les principals monedes del món, la nostra inclosa, tenia el comportament d’un animal domesticat. Des de 1992 ha estat baixa i estable, gairebé sempre sota el llindar del 3%. Els economistes es refereixen a aquestes darreres dècades de la macroeconomia global com la Gran Moderació, una època d’estabilitat excepcional. No estava escrit enlloc que hagués de durar per sempre. Durant els anys setanta i primers vuitanta la inflació espanyola se situava de forma recurrent per sobre del 15% i l’any 1977 fa arribar al 26,40%. Com un lladre amagat. Els estalvis perdien una quarta part del seu valor en dotze mesos i uns tipus d'interès altíssims complicaven qualsevol inversió productiva o de consum.
 
Fa quatre dies l’estabilitat d’una economia amb la inflació sota control semblava normal, però tenia més valor del que semblava. Quan la inflació creix alimenta ella mateixa el seu propi creixement, com una espiral sense fi. Pugen els preus de l’energia i les matèries primeres, les empreses incrementen preus per adaptar-s’hi, els salaris i les pensions pressionen per no perdre poder adquisitiu. Tot puja i el cicle torna a començar. La inflació sempre és a dues passes de desbocar-se i a poca distància d’una hiperinflació fora de mida. Només la independència dels bancs centrals i una política monetària estricta van aconseguir domar la fera i convertir-la en el moix inofensiu dels últims vint-i-cinc anys.

Josep Pla va viure la hiperinflació alemanya dels anys vint. Aquell episodi dramàtic que va condemnar la República de Weimar el va marcar profundament. Ho recull al seu Notes disperses, el volum 12 de l’Obra Completa. L’editorial Destino reedita ara aquells articles amb un títol escaient: La inflació alemanya. Pla hi explica aquella tragèdia viscuda a primera fila.  “El marc havia començat a caure d’una manera vertiginosa. Si el primer dia d’arribar el marc es cotitzava -amb el dòlar- a mil, al cap d’una setmana s’havia posat a cinc mil”. “Primer arribaren els qui volien comprar bastons o cuines econòmiques, o llibres, o pianos, o catifes. Després vingué un personal més distingit, per comprar cases. Després tractaren de comprar negocis, indústries, fàbriques. (...) Arribà un moment que tot era a l’encant”. “El procés de la inflació quedà col·lapsat quan per a comprar un dòlar foren necessaris quatre bilions dos-cents mil milions de marcs”.
 
Només la introducció d’un nou marc garantit formalment per la riquesa del país va aconseguir frenar el desprestigi total d’una moneda que era, literalment, paper mullat. “Fou creat el renten-marc. Per assegurar la seva viabilitat, un decret establí una hipoteca sobre totes les riqueses del país: territorials, industrials, comercials i urbanes. Així, per a comprar un dòlar, foren necessaris quatre marcs vint pfennings. El director del Reichsbank, naturalment, se suïcidà”. “La conseqüència de la inflació és, històricament, igualment clara: el triomf de Hitler i del nacionalsocialisme”. La República de Weimar va malviure encara durant deu anys, però mai no es va recuperar del desprestigi i els alemanys, encara avui, tenen present aquell daltabaix de fa gairebé un segle.
 
Aquells mesos de 1923, des de l’ocupació francesa de la conca del Ruhr durant el mes de gener fins a la introducció del renten-marc aquell novembre, van marcar Josep Pla per sempre. Es va convertir en un conservador recalcitrant que valorava l’ordre i l’estabilitat per sobre de tot. Havia vist què passa quan el valor monetari s’esfuma i esdevé incert, els valors morals també trontollen. “Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món. Crec que el preu de la moneda és l’única cosa important del que s’anomena l’economia política o general i que aquest fet és inseparable del que se’n diu la moral individual”. Hi insistirà encara amb més claredat al llibre Retrats de passaport: "El preu de la moneda és el fonament de la moral pràctica, que és l’única que existeix. Quan una moneda es deteriora amb més rapidesa que el funcionament de les defenses humanes, la bandarreria es projecta d’una manera basta, ineluctable i terrible”.
 
Ara que la inflació torna a ser aquí, convé recordar les lliçons monetàries del segle XX. Un tigre no és un gat, per molta llet que begui.