Molt poc ha canviat l'oligarquia espanyola, des de l'entronització de Joan Carles l fins a la del seu fill Felip Vl, vist el que vam veure dijous a Madrid. L'Espanya de sempre va organitzar una gran festa on, com és habitual a la capital, no es va reparar en despesa per donar la benvinguda al nou monarca. Un nacionalisme espanyolista sense complexos va envair a diputats i senadors, populars i socialistes –molts d'aquests últims oblidant el seu origen republicà-, que immortalitzaven cada moment a mode de selfie, vestits com si anessin de casament. El paradigma de la gala va ser l'entestament de la presidència de les Corts per fer anar amb “chaqué” els membres de la mesa. Una postal ben diferent de la que es va viure als carrers de Madrid, que tot i ser festiu i engalanat de banderes espanyoles de dimensions considerables, l'afluència de ciutadans per saludar el nou monarca poc va complir les expectatives dels governants. I qui va sortir amb els colors republicans, o va exhibir una bandera en una balconada, com va ser el cas de la redacció d’eldiario.es, va haver-se de veure les cares amb la policia espanyola. Tot molt del segle XXl.

En el seu discurs, Felip Vl va fer el que era previsible. Omplir vint-i-cinc minuts amb temes gens concrets, va intentar mostrar una modernitat en els temes econòmics i una sensibilitat en el camp social, i va apel·lar a tort i a dret a la unitat i indissolubilitat de la nació. Sense reconèixer que hi ha un problema en les relacions entre Catalunya i Espanya. Va enviar, entre línies, un missatge de culpabilitat cap a tots aquells que volem fer ús, democràticament de les urnes, per decidir el nostre futur. Com si estiguéssim atemptant directament contra les essències de la democràcia! Hi ha qui pensa que el nou rei havia de donar un toc personal a un discurs massa semblant a la retòrica discursiva del govern espanyol. I és que perfectament, aquest podia ser un discurs del rei Joan Carles a l'inici d'aquesta crisi econòmica.

Les diputades i els diputats de Convergència i Unió vam ser coherents. Coherents en l'abstenció a la Llei d'abdicació, que no era res més que acceptar la renúncia d'una persona que va començar bé el seu regnat, amb una intervenció positiva en la transició i decisiva en el cop d'estat, però que va acabar molt malament entre les corrupteles familiars i les caceres africanes. També era una manera d'enviar un missatge clar a les institucions espanyoles que els catalans, estem situats en una via cap a l'exercici de l’autodeterminació que no té retorn.  I per això, en el discurs del nou rei, els diputats de CiU i el president de la Generalitat ens vam limitar a fer un mínim aplaudiment, cortès, de respecte, però de prudent fredor cap a un estat que no ens respecta els nostres drets.

Al nou monarca, de moment, cal atorgar-li el benefici generós del dubte. Escoltarem el que diu i veure'm què fa. Ens agradaria que fes gestos, que a diferència del que ha fet el seu pare –amb la no mediació quan el PP va portar l'Estatut al Constitucional per fins electoralistes-, Felip Vl arbitrés entre Catalunya i Espanya. I que, com a cap d'estat, posés un punt de racionalitat entre els que estan tancats en banda i no volen parlar ni negociar. Els que defensen allò de "l'Espanya unida sense reconèixer el caràcter nacional de Catalunya". Dijous, que visita Girona, pot ser una bona oportunitat per dir la seva sobre aquesta qüestió. El paisatge urbà l'obsequiarà amb un munt d'estelades penjades no pas per unes institucions llagoteres, sinó pels ciutadans. En castellà es diu allò de "a buen entendedor pocas palabras bastan". Espero que ho sàpiga llegir.