Fa uns mesos, a la sala Apolo, a mig concert de Txarango, una bona part del públic va corejar una consigna que, darrerament, se sent cada vegada que a un acte públic, tant se val si és un concert, un partit de ping-pong o una botifarrada, s’arrepleguen més de dues-centes persones: “in-inde-independència”. Dos minuts després, aquests mateixos ciutadans reivindicatius van ballar amb desenfrenada intensitat la següent cançó del grup, que, ves per on, va ser en castellà. No recordo si era “Volveremos” o “Sueña como un niño”, els dos temes en la llengua de La Banda Trapera del Río que inclou el seu primer disc. Hi està havent un corriment de terres, en aquest país, i fóra bo que tothom mirés d’interpretar-lo amb cura si no vol quedar-se amb el somriure congelat. Estan canviant les equacions identitàries que s’han fet servir durant tant de temps: nacionalista-anticastellà, cosmopolita-anticatalà.

Ara, a Sopa de Cabra ja ningú no els llançaria pedres per cantar “Mundo infierno”, i això no vol dir que s’hagi perdut cap batalla: ara, també, qualsevol ciutadà d’arrel castellanoparlant a qui li interessin el pop o el rock sap que no pot menysprear “la música en català” i quedar-se tan ample, com sí que podia fer amb certa alegria no fa gaires anys. Fins i tot pot passar que acabi corejant amb èmfasi líric eslògans com els d’aquella nit a l’Apolo.

L’altre dia, La Razón va publicar aquella portada, “más taurinos que abertzales”, que a més d’exhibir un molt competitiu sentit de l’esperpent (¿per què no “más gente que come tortilla española que votantes de Bildu”, ja posats, que els números encara els haguessin sortit més favorables?), reflectia uns dilemes i uns estereotips que, a Catalunya, cada cop sonen més marcians. Fa uns dies, Oriol Junqueras apuntava que ser independentista i alegrar-te del triomf de La roja era compatible. Doncs és així, i el fet que alguns independentistes s’esquincin les vestidures en sentir-ho no canviarà la realitat. Tot indica que l’augment exponencial de la indignació d’un nucli humà minoritari envers una qüestió polèmica no té cap altre efecte en el món real que el severíssim mal de ventre que agafaran tots en les hores posteriors.

Agafar costums populars, afinitats futbolístiques i hàbits lingüístics, ficar-los a la batedora, remenar-la mentre escoltes La Quinta Estación i extreure’n, a partir d’automatismes seculars, conclusions pròpies d’un doctorat en Ciències polítiques no és bona idea. Estan passant coses que conviden a repensar les associacions d’idees de tota la vida. Qui no ho vegi clar, que se’n vagi a veure Txarango. Que es prepari per a allò que Mercedes Milà, amb gran engrescament, en diria un bon “experiment sociològic”.