Em resulta difícil creure que us pugueu fer a la idea. Homes, blancs i heterosexuals ... No, no us podeu imaginar el que és viure amb aquesta amenaça constant sobre els nostres cossos, que intentem que no sigui por. La certesa que en qualsevol moment pots ser tu. Que en centenars d'ocasions has sigut tu, que potser no t'han violat, però has patit agressions i abusos sexuals en múltiples ocasions, formes i contextos. I que en qualsevol moment pot anar a més. Una amenaça que es fa present en el teu cap cada dia quan et disposes a obrir el portal de casa i mires que no hi hagi ningú darrere teu. Quan camines sola per qualsevol carrer quan cau la nit. Quan surts d'un bar o vas a una festa major. En qualsevol moment pots ser la víctima d'una agressió sexual ... d'una violació.

I no sé si us imagineu el que és tenir la certesa que l'Estat, profundament patriarcal, no et protegirà. Que la policia, els mitjans, els jutges et qüestionaran i menysprearan tot pel que has passat. Una certesa que avui és encara més profunda. La incapacitat de l'Estat de respondre a les violències sobre les dones amb la contundència i proporcionalitat que seria necessària, resulta més que evident, i aprofundeix la nostra desconfiança en les institucions.

Certesa i desconfiança que s'aprofundeixen arran de la sentència de l'Audiència de Navarra que condemna per abús a 9 anys de presó als cinc autors d'una violació múltiple a una noia durant els Sanfermines de 2016, absolent-los dels càrrecs d'intimidació i agressió. És a dir, se'ls absol del delicte continuat de violació. A mi, sincerament, em resulta impossible entendre la sentència.

Irantzu Varela, periodista feminista, explica la meva perplexitat de forma molt gràfica i entenedora: la sentència d'abús i no de violació vol dir que els jutges consideren que la noia de 18 anys "no va consentir a les múltiples penetracions anals, orals i vaginals a les quals la van sotmetre durant 18 minuts 5 homes que li doblaven la mida i l'edat, però no consideren que hi va haver violència ni intimidació".

Com és possible imaginar-se la situació (que no calia que els jutges imaginessin gaire, ja que existeixen vídeos prou explícits) i considerar que no es va exercir la violència sobre ella. És a dir, que no hi va haver violació. Senzillament s'escapa a la meva comprensió... i genera una ràbia infinita.

Una sentència que afirma que en el cas de "La Manada" no hi va haver violació és, ni més ni menys, que el mirall d'un sistema judicial profundament masclista, incapaç de fer front a la violència de gènere... incapaç de fer front a la forma més brutal, juntament amb l'assassinat masclista, de la violència de gènere. Un sistema judicial que és al seu cop mirall d'una societat que ha naturalitzat la violència contra les dones. Un sistema judicial que avui ha llençat un missatge que clarament justifica que l'home faci i desfaci com desitgi sobre els cossos de les dones.

El 8 de març passat ens felicitàvem per la vaga feminista i les manifestacions massives en favor dels drets de les dones. Cinquanta dies més tard ens sacseja la certesa que encara queda un llarguíssim camí a recórrer per construir un país i un món veritablement feminista i lliure de violències masclistes. Potser algunes no érem prou conscients que també ens haurem de batre contra el sistema judicial en aquest camí. En qualsevol cas, un camí en què si l'Estat no ens protegeix, ho haurem de fer nosaltres mateixes: #AutodefensaFeminista.