Cada vegada estic més convençuda que l'Estat espanyol fa més cas al seu instint animal que els seus principis democràtics. El recurs de l’advocat de l’Estat contra la Declaració de Sobirania promulgada pel Parlament de Catalunya és l’última mostra de la suposada omnipotència de l’Estat. Aquest recurs (del qual es desprèn un pensament més propi d’èpoques passades) diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, la nació (espanyola) és indivisible i, per tant, si una part se’n vol segregar ho hauria de fer per la via de reformar la carta magna. I que, en tot cas, seria una decisió que haurien de prendre tots els espanyols i no només els catalans.

Un recurs que torna a invocar el poder de la Constitució com a remei segur a tots els mals. Cal recordar que aquesta Constitució va néixer i va ser creada en moments convulsos i que caldria actualitzar-la i adaptar-la al nou temps, a la nova realitat. Ens trobem davant d’un recurs que pretén convertir la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya en paper mullat i que intenta posar el morrió i fer callar a un poble que ja ha dit prou i que vol decidir el seu futur.

Un recurs que vol reduir a la mínima expressió el poder del Parlament de Catalunya i, amb ell, la decisió de tot el poble català. Però no se n’adonen que aquest tipus d’actituds i de missatges no fan més que reafirmar-nos en el nostre propòsit. Aquestes reaccions radicals i antiquades ens donen força per continuar lluitant per un dret que mai ens hauria d’haver estat negat: el dret a decidir.

I és que hi ha dues maneres de fer front a les demandes sobiranistes d’un territori. Una (aquí ens trobem a l’Estat espanyol) és a través de la negació, el no per el no, el tancar els ulls i donar l’esquena a una realitat social viva i latent. L’altre (i aquí ens trobem el cas de Canadà amb el Quebec  o la Gran Bretanya amb Escòcia) és la democràcia, és reconèixer aquesta voluntat i establir unes regles del joc justes (amb els seus límits i les seves condicions) i vàlides sobres les quals conduir les diverses demandes.

Al Canadà, Stephane Dion (exministre canadenc) va promoure la Llei de la claredat, una llei propiciada per per aturar la hegemonia del bloc sobiranista del Quebec i que es basa en situar els termes de debat un una lògica democràtica. Aquesta llei aposta per afrontar el problema/el conflicte a través de l’ús de la política, de la llei i de la voluntat dels ciutadans. És, per tant, el contra posicionament del que està fent l’Estat espanyol.

Però que no s’equivoquin perquè, com diu el conservador britànic David Cameron, “prohibir el divorci, no arregla un matrimoni”.