Arrel dels devastadors incendis que han assolat bona part de l’Alt Empordà, han aparegut un seguit de menyspreus i insults que ens han sobtat per la seva duresa i ens han fet mal a l’ànima per la seva manca total de solidaritat i/o empatia.

La immensa majoria de catalans —independentistes o no— van reaccionar de manera molt diferent quan la ciutat de Madrid va sofrir el pitjor dels atemptats terroristes de la història europea. Molts catalans van fer cua per oferir la seva sang i ajudar les víctimes. Molts catalans també van córrer cap a Galícia, quan la costa gallega va patir l’enfonsament del Prestige, per mirar d’ajudar de la manera que fos. Davant la desgràcia, la resposta va ser —espero i desitjo— que només una: solidaritat.

Algun català es va alegrar d’aquestes desgràcies? M’agradaria pensar que no, però em temo que algun monstre sí que ho va celebrar.

Algun veí de casa nostra va aprofitar aquells fets per escriure insults, menyspreus o altres vileses contra el poble gallec o madrileny?

Una cosa és criticar els polítics que creiem culpables d’una mala gestió o que siguin directament la causa de la desgràcia. Una altra de molt diferent és insultar al poble que ha resultat ferit amb un daltabaix tan gran com un atemptat o un desastre ecològic.

Mentre l’Empordà encara crema hi ha hagut un monumental allau d’insults dirigits als catalans, no als nostres polítics, sinó al poble català. Tot plegat atiat per la benzina i la demagògia d’alguns mitjans de premsa que ni cal esmentar. Segur, seguríssim que la majoria d’espanyols senten solidaritat per nosaltres. Però la cara fosca ha fet massa soroll aquesta vegada.

Alguns a sobre diuen que no tenim sentit de l’humor. No es tracta d’això. L’humor negre sempre ha tret el nas després de totes i cadascuna de les desgràcies d’aquest món. I segur que es faran acudits graciosos d’aquest incendi. Però aquí hi ha poca broma.

És així com pretenen que ens sentim espanyols o estimem Espanya? Aprenem la lliçó.

Catalunya és plena de ciutadans que tenen orígens molt diversos. Molts d’ells tenen sentiments contradictoris quan senten la paraula “independència”, ja que cultural o sentimentalment se senten identificats amb els seus llocs d’origen. Lògic i respectable. Aquests ciutadans, que dubten i que ens defensen quan van a la seva terra d’origen de vacances, pateixen quan senten aquests insults. Ells també se senten injuriats i ofesos, especialment si viuen a prop de la zona sinistrada. Segur que votarien ara per la independència com a reacció a l’ofensiva anticatalana.

Però malgrat aquest tsunami de sordidesa en forma de menyspreus per part d’una colla de caníbals no hem de reaccionar igual que ells. Respirem ben fons!

Aquests mateixos ciutadans que ara votarien per la independència a causa de les ofenses, farien tot el contrari si ara hi hagués un allau de contraofensiva. Si es comencen a cremar banderes espanyoles, si es crida "puta Espanya", si els ofenem o menyspreem haurem caigut en el mateix sorramoll d‘immundícia que els que desitjarien que per cada arbre cremat hagués mort calcinat un català.

Quan un matrimoni ja no es respecta i a la mínima oportunitat es baralla a base d’insults és que ja no hi ha amor. Encara que de tant en tant tingui bons moments i encara quedi una espurna d’afecte amagat en un àlbum de fotografies. Tard o aviat —per les dues parts— tornarà a sortir l’odi, els insults, els menyspreus, els boicots, els abusos... i fins i tot la violència de gènere. Si aquest matrimoni és realment incapaç de conviure amb un mínim d’harmonia és millor que se separi.

Els matrimonis estan formats per persones... i els estats també.