Des de fa un temps, tots aquells que creiem que Catalunya només podrà sobreviure disposant d’un estat propi hem estat esperant amb anhel que es produïssin un parell d’esdeveniments que, en teoria, no podrien ésser més senzills i naturals: que algun partidari de mantenir l’status quo ens donés una sola raó per la quan hauríem de voler seguir formant part de l’estat espanyol i, en segon lloc, que algun intel·lectual espanyol declarés, explícitament i pública, el seu suport al dret a decidir.

Finalment, després d’una monumental cadena humana, l’enlluernador èxit de la qual no podien ni negar ni ignorar, en comptes d’una raó, ens han ofert una hipòtesi: si Catalunya s’escindeix de l’Estat espanyol quedarà, automàticament fora de la Unió Europea. Una hipòtesi, a més, formulada pel pastor –o potser, el llop- encarregat de vigilar les ovelles: Joaquín Alumunia.

I un parell d’intel·lectuals espanyols han respost a la nostra crida –encara que sigui a la inversa- i s’han posicionat sobre el dret a decidir: Javier Cercas i Mario Vargas Llosa. Segons aquest darrer, aquell havia escrit “el millor article que he llegit sobre el tema de l’independentista català”, mercès al fet que és “tan bon novel·lista com comentarista polític”. Per fortuna, com li succeeix al mateix Llosa, Cercas és molt més bon novel·lista que no pas “comentarista polític”. La metàfora que escollí per oposar-se al dret a decidir no podria ésser més fràgil: “Jo no tinc dret a decidir si m’aturo o no davant d’un semàfor en vermell: haig d’aturar-me”. Tan fràgil que el podria desmuntar fins i tot un estudiant de primària de l’amic Wert.

Deixant de banda si el semàfor està “realment” en vermell –a tot estirar, la Constitució l’encén en ambre: cap dels seus articles prohibeix l’exercici del dret a decidir, sinó la seva execució, en cas d’una possible victòria del sí-, la metàfora és tan inconsistent com insostenible. En primer lloc, quan un semàfor està en vermell, el del carrer perpendicular està en verd. Per tant, mentre uns estan aturats, els altres poden avançar lliurement. Més encara: si l’un està en vermell és perquè els altres puguin avançar millor, sense entrebancs innecessaris. En segon, cap semàfor està en vermell “eternament”. Qui s’aturaria en un semàfor si no hagués de posar-se mai en verd? Ni Cercas, ni Llosa ni ningú. Després d’esperar un temps, se’l saltarien, convençuts que o bé estava espatllat o bé era inútil. I ningú no els retrauria que ho fessin. En tercer –tal i com assenyalen tant el DIEC com el DRAE-, el sentit i la funció d’un semàfor no és “aturar” el trànsit o la circulació, sinó regular-lo, aconseguir obtenir la seva màxima eficiència. I, precisament per aquesta raó, quan, per les circumstàncies que sigui, un semàfor ja no és necessari, no tan sols “es pot” anul·lar, sinó que “s’ha” d’anul·lar –o, si més no, s’ha de situar en un altre lloc, on compleixi la seva funció-.

Tanmateix, el més greu no és pas aquesta metàfora pueril –que posa de manifest la manca de raons “reals” per oposar-se al desig majoritari de la societat catalana d’assolir un estat propi- sinó que Cercas no dubti en escriure –i Vargas, en subscriure. una afirmació tan bàrbara i irresponsable com la del final del seu article: “es pot ésser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ésser demòcrata i estar a favor del dret a decidir”.

Em nego a creure que no hi hagi un sol intel·lectual espanyol disposat a publicar un article al El País rebatent aquesta frase tan ignominiosa, que posa en evidència els tics totalitaris del seu autor. O és que potser prefereixen convertir el terme “intel·lectual espanyol” en un nou oxímoron?