El president Mas continua insistint en que ell no vol parlar de la independència de Catalunya perquè avui ja cap país pot ser totalment independent, sinó com a molt interdependent amb altres països o en el marc d’organismes d’àmbit més gran, com ara, per exemple, la Unió Europea (UE), o la Organització Mundial del Comerç (OMC) o la OTAN.

No hi ha dubte que avui (i de fet des de ja fa molt temps) la immensa majoria dels països del mon són interdependents des de molts punts de vista. Tanmateix, quasi tots aquests països han decidit ser interdependents a partir de la seva independència. I aquesta és la “mare dels ous”. Perquè aquesta és la única manera de tenir realment un estat propi: que sigui independent per després establir les interdependències que consideri necessàries. De fet, es tracta de ser tant independents (i interdependents) com ara Suècia, Dinamarca o Holanda. Ni més ni menys.

Tanmateix, a vegades, tal com ho planteja el president Mas sembla que es guardi un roc a la faixa o que mantingui un punt d’ambigüitat. Així, jo li he sentit dir a TV3 que Catalunya podria mantenir certes interdependències amb Espanya, això si en el marc de la UE, per exemple en la política de defensa. D’altra banda, no recordo si el mateix president, però si almenys des del seu entorn, i ha estat recollit per alguns mitjans de comunicació, s’ha llançat la idea que Puerto Rico podria ser un exemple per a Catalunya: com si Catalunya pogués ser un estat lliure associat a Espanya?

Crec que qualsevol de les dues coses podria ser possible si el poble de Catalunya ho decideix democràticament però, en tot cas, ho hauria de fer des de la seva independència. Ho hauria de decidir un cop tingui un estat propi independent. Crec que no seria lícit, i seria fer trampa al poble de Catalunya, utilitzar aquests o altres subterfugis semblants, per a acceptar rebaixes en el que és substancial: esdevenir un estat propi independent i sobirà. És des d’aquesta perspectiva que després s’han de negociar totes les interrelacions i interdependències que calguin, perquè el mon en el que vivim està interrelacionat i és interdependent.

A més, des de la independència sobirana es poden establir molts diferents tipus d’interdependències i interrelacions entre els països. Sense marxar d’Europa, per exemple, tenim els casos, molt específics i particulars, de Noruega i Suïssa, entre d’altres, que no formen part de la UE.

Un cas encara més interessant em sembla el dels països que formen part de l’euro. Així, no tots els països de la UE formen part de l'eurozona, alguns perquè encara no hi ha estat acceptats (els que s’han incorporat a la UE més recentment), d’altres perquè conscientment van decidir no formar-ne part: el més conegut és el Regne Unit, però hi ha també els casos de Suècia i Dinamarca. Mentrestant, altres països de la perifèria europea del Sud, especialment Grècia, es poden plantejar si no els hi convindria sortir-ne.

Particularment, i com ja he repetit diverses vegades, crec que la Catalunya independent ha de formar part de la UE (per tradició, per història, per voluntat) però que no li convé gens tenir el euro com a moneda i formar part de l'eurozona. Perquè el euro és una trampa. Perquè els països que l’utilitzen es posen en mans del Banc Central Europeu (BCE) i dels mercats internacionals que, de forma especulativa, els poden castigar amb elevats tipus d’interès dels seus bons i primes de risc desbocades. Perquè si un país no té una moneda pròpia i sobirana, que el seu Tresor/banc central pugui emetre, té a sobre l’”espasa de Damocles” de poder fer fallida. Perquè tenim l’exemple de països de la nostra dimensió (Suècia, Dinamarca), que formen part de la UE però no de l’euro i a on la gran crisi econòmica actual pràcticament no s’ha notat.

En qualsevol cas, crec que, almenys, abans de prendre la decisió d’entrar o no a l’euro hi hauria d’haver un gran debat social tot valorant-ne les avantatges i inconvenients i actuar en conseqüència. De fet, és curiós que els països que estan a la UE però no a l’euro és a on, en el seu moment, aquest debat va ser més viu, profund i rigorós.