Mentre la delegada del govern espanyol a Catalunya alerta de les desgràcies que poden abatre’s sobre la gent i les hisendes si aquest país vol deixar de ser “regió” i es declara independent, Espanya cada dia n’és menys, d’independent. Segons opinen els experts, en realitat la Unió Europea ja l’ha intervinguda, perquè, sense el suport europeu, l’economia espanyola no podria aguantar el cost que hauria de pagar pel seu deute públic i privat. Els mercats la desbudellarien, com han desbudellat Grècia. I encara més: pel que se sent, amb aquesta intervenció relativa no n’hi ha prou. És a dir, aquests dies de Setmana Santa i Pasqua els batalls de la intervenció total colpegen més que mai. N’hi ha que ho donen per fet aquesta mateixa setmana. O la que ve. Potser exageren. O potser no, perquè en tots els alts nivells financers, ací i allà, l’alarma reiterada i persistent és que “els pressupostos de Rajoy no han convençut ningú, perquè Espanya ja no té cap credibilitat”.

És curiós que María de los Llanos de Luna intenti fer por amb el fantasma de la pobresa que patiria Catalunya sense Espanya quan, precisament, la mateixa Espanya és ara una garantia de pobresa. Per entendre-ho només cal fer una ullada als pressupostos de l’Estat que ha presentat el govern de Mariano Rajoy. És a dir, el govern de la delegada. Les partides que podrien comportar un canvi de tendència en la lluita contra la crisi –com ara les inversions públiques solvents, el suport a l’economia productiva, a la investigació o a les petites i mitjanes empreses- són les més castigades. Per contra, més enllà d’opcions barroerament ideològiques –com la partida corresponent a la Casa Reial o al finançament de l’Església-, que han donat munició simplista a l’oposició, es mantenen grans disbarats que no entén ningú, ni dins ni fora d’Espanya, com ara el desplegament de la xarxa ferroviària de gran velocitat a Galícia. Va ser l’anterior ministre de Foment, José Blanco –gallec de naixement i interès electoral- qui va reforçar aquesta aposta. La seva successora, Ana Pastor, no l’ha esmenat. Diuen que és perquè les pròximes eleccions en què PP i PSOE es veuran les cares són les gallegues. Aquesta eventualitat política s’ha convertit en una prioritat pública suïcida.

Ningú pot entendre, ni dins ni fora, les opcions –els disbarats- pressupostaris de Mariano Rajoy. Ningú se n’acaba de refiar tampoc. Analistes i experts internacionals afirmen que Espanya no podrà fer front a les obligacions derivades del seu deute públic.  I encara més quan tots els indicadors econòmics apunten a una nova punta de recessió a Europa. Per això els mercats han reaccionat amb hostilitat i l’Ibex 35 de la borsa espanyola s’ha convertit aquests dies en l’Ibex 3’5.

Espanya pot ser intervinguda en les pròximes setmanes. Aquesta eventualitat alerta els reaccionaris i els progressistes... espanyols. Als primers, perquè això voldrà dir que la “sobirania nacional”, que atribueixen a la “nació”, quedarà en mans de tercers. Als segons, perquè això voldrà dir que la “sobirania nacional”, que atribueixen “al poble” –espanyol, no cal dir-ho-,  quedarà en mans “dels mercats”. Ni als uns ni als altres els interessa quins efectes tindrà aquesta intervenció sobre les economies grans i domèstiques; sobre la gent, en definitiva. Això és el que hauria d’interessar a Catalunya. On, per cert, també caldria destriar-ne la part positiva. Ben segur que cap buròcrata europeu, per molt raret que fos, presentaria uns pressupostos tan bèsties i contraproduents per als catalans com ha fet Mariano Rajoy. O com hauria fet Alfredo Pérez Rubalcaba.