Pedro Sánchez ha aconseguit ser investit fent de la necessitat virtut. Recordo el primer cop que vaig sentir aquesta expressió: fer de la necessitat virtut. No vaig entendre res. La utilitzava un metre amb un magnífic ús del castellà. Ara queda molt clar que vol dir amb aquestes paraules. Sánchez ha estat a punt de fer bona una altra dita: “por la boca muere el pez”. Però per ara s’ha salvat. Necessitava molts vots i els ha aconseguit cedint, entre altres coses, a l’amnistia. I ja que has de cedir, la necessitat, intenta que sigui per aconseguir alguna virtut. La virtut hauria de ser fer efectiva l’amnistia i que, veritablement, s’obri aquesta nova etapa de la qual tant es parla. Una nova etapa en què no es torni a fer allò que ens ha portat fins aquí. Veurem si hi ha capacitat per construir democràcia sense renunciar als ideals. No hi ha ideals que mereixin destrucció la poca democràcia que tenim.

La investidura s’ha aconseguit assumint les necessitats dels partits i vestint-les després de virtut. El PSOE necessitava a ERC, a Junts... I per això calia l’amnistia, d’entrada. Però el PSOE s’havia situat en un cul-de-sac, en un carreró sense sortida, des que s’havia enfrontat a Junts i deia que es comprometia a portar a Puigdemont davant de la Justícia. Fins i tot en la campanya electoral d’aquestes eleccions del 23 de juliol, Sánchez deia que l’amnistia no entrava dins de la legislació o la Constitució, i que no acceptaria la proposta d’ERC i Junts en aquest sentit. El PSOE ha aconseguit sortir d’aquest carreró sense sortida fent marxa enrere i ha acceptat, entre altres coses, l’amnistia i no portar a Puigdemont davant de la Justícia.

Però no només el PSOE estava en un cul-de-sac a l’inici d’aquesta investidura. També Junts havia entrat en un carreró sense sortida. El partit de Carles Puigdemont en la seva competició amb ERC buscava diferenciar-se per una suposada puresa que consistia a no pactar amb el PSOE i tot el vinculat amb el 155. La situació a la Diputació de Barcelona, era una excepció, com altres que podien trobar-se a la política municipal. La candidata Míriam Nogueras va insistir en la negativa de Junts a investir a Sánchez després de les eleccions del 23 de juliol. Junts també ha aconseguit sortir del seu carreró sense sortida fent marxa enrere i ha acceptat el president Sánchez, en qui deien que no es podia confiar. Tot i afirmar que només es podia investir si hi havia acord per fer possible el referèndum, hi ha acord sense referèndum.

ERC, abans que el PSOE i Junts, ja havia sortit del seu carreró sense sortida i això l’ha permès estar en millor posició per arribar a acords. Tot i que li ha suposat rebre els cops de Junts i el seu entorn en la seva disputa constant. Sumar, i la resta de partits que han arribat a acords per fer possible la investidura de Pedro Sánchez, no han hagut de maniobrar. Sempre van deixar clara la seva posició, tenien ben present la gravetat de la situació a la qual s’havia de fer front: un govern de PP i VOX. L’onada reaccionària ha arribat a diferents governs municipals i autonòmics. Ja es coneixen l’abast de les seves primeres mesures i s’anuncien de noves que aprofundeixen i agreugen allò que ja hem vist.

Vox és on volia. Però el PP també és en un carreró sense sortida, i no està clar que ho vulgui. Més enllà que una part del PP estigui plenament d’acord amb allò que implica governar amb Vox, hi ha una altra part que no ho té clar o directament no ho comparteix. Però el carreró no té sortida, a menys que el PP també faci marxa enrere o que enderroquin el que els envolta. Estan provant moltes opcions per aconseguir que aquest carrer els permetí tornar a governar Espanya. Estan activant la seva presència en el poder polític, econòmic, judicial, mediàtic i en el carrer. Aquest carrer sense sortida no crea democràcia, al contrari. El PP sap que ha de tornar a poder pactar amb els nacionalistes de dretes. Però ara el PP és un partit nacionalista massa unit a l’extrema dreta que nega als nacionalistes catalans i bascos.

Aquesta investidura ha estat possible perquè diferents partits han sortit del carreró sense sortida en el que havien decidit entrar i s’han trobat amb qui poden arribar a acords. No sempre ho han explicat bé ni prou, i això dona arguments a qui s’oposa al que estan fent.  Som davant, segurament, del millor escenari pel que fa als acords que ara es podien aconseguir. Però el fet que el PP continuï en un carreró sense sortida juntament amb VOX crea un escenari greu, molt greu, pel que fa a la confrontació destructiva que hem viscut a la investidura i que continuarem veient mentre no hi hagi un nou gir al PP, potser semblant a aquell d’Aznar al centre... Per ara, el PP ha girat a VOX. La resta de partits ho han de tenir molt present i no aprofundir en la pràctica política que això està generant. 

Yolanda Díaz deia: "hem de posar punt final a aquesta manera de fer política. Hem d'acabar amb els insults...". Afegiria, hem, d’acabar amb la mentida. Hem de fer política d’una altra manera. Totes les opcions polítiques haurien de reflexionar i explicar les seves faltes a la veritat, mentides o canvis d'opinió que han practicat. Si no ho fan continuaran generant munició per a la guerra de què forma part la batalla viscuda en aquesta investidura. Haurien de reflexionar sobre la necessitat humana de la veritat i dir la veritat, ho necessitem per crear democràcia i explicar-nos on érem, on som i on voldríem ser. S’ha començat a fer, però necessitem que es faci més i millor.