Sovint, diu Josep Pla que diuen els francesos, deixem el bo per la mania de tenir el millor. I és que vivint presó i exili, l’independentisme donava suport a la moció de censura presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i contra aquell PP que se servia de la política practicada amb aires de censor. Un suport, aquest, que es materialitzava amb un crèdit de confiança sense límit. Un xec en blanc per a aquells, d’aquí i d’allà, que havien estat còmplices necessaris per a l’aplicació d’aquell 155 que no hem oblidat. Segurament, l’independentisme polític devia haver considerat que còmplices necessaris no volia dir ben bé el mateix que agents emissors de la intervenció de l’autogovern a Catalunya, i que les formes, que en política –com en tot a la vida- sempre són tan importants, serien molt diferents amb l’esquerra que no amb la dreta, perquè és veritat que a tothom ens agrada més allò que fa esdevenir el vici amable que no pas allò que degrada la virtut.
 
Cert és que amb Pedro Sánchez al capdavant de l’executiu semblava que la tensió Estat-Govern de Catalunya es relaxava, perquè s’obrien converses -amb les naturals alteracions que la convivència política sempre depara- i teníem la sensació que totes dues parts entenien que el problema polític més greu que vivien llavors i ara les agendes catalana i espanyola era i és políticament que s’ha de resoldre; i no pas a cop de judici, perquè en un judici tothom sap que no es tracta només d’aplicar la llei, sinó de carregar amb les culpes.
 
Trobades de tots dos governs, converses que havien de mantenir-se en l’espai de la discreció, el judici dels presos polítics que arrencava i el debat a la totalitat dels comptes del govern Sánchez que s’havia de votar, però davant el possible no de l’independentisme als comptes del govern de l’Estat, l’executiu espanyol atura les converses amb el govern català (el fet de governar modera), el pressupost no té possibilitat de ser debatut i, convocatòria d’eleccions.  
 
La pregunta llavors és per què aquell crèdit de confiança sense límit? Si amb el suport a la moció de censura a l’independentisme li semblava que per als seus interessos era millor Pedro Sánchez que Mariano Rajoy, per què calculava després que no hi havia de donar suport, a llei més important de qui al maig va considerar que era “millor” cap de l’executiu, sabent que unes eleccions sempre obren un futur incert, que és el que passaria ara sense investidura?
 
No donar al govern d’Espanya la possibilitat de debatre els seus números, com un càstig per aturar el diàleg, ens situava en un panorama que no controlàvem, perquè Catalunya sempre és el gran tema de debat polític entre les formacions d’obediència espanyola ahir, avui i demà. I, alhora, per què ens les havíem de creure les promeses de diàleg de Sánchez a partir d’aquell l’abril si guanyava, si abans dels comptes ens l’havia retirat, el diàleg? I si llavors, com ara, feia veure que ens concedia, i que ens concedeix, per gentilesa (que ara vol dir necessitat) el que ens negaria per convicció?
 
Mentrestant, nosaltres, ni ara que som imprescindibles per a una investidura de progrés, no hem estat capaços d’una nova “Entesa catalana” (el valor és allò sobre on carreguem un accent d’intensitat) per demostrar a l’Estat que és ell, veritablement, el nostre adversari polític, i no pas nosaltres entre nosaltres, que voldria dir que finalment ja hauríem après aquella lliçó de primera importància per als catalans de què parlava Rovira i Virgili segons la qual les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció, es resolen sempre contra les llibertats catalanes. Però ens convindrien, ara, als catalans, unes noves eleccions a Espanya? "De vegades, l’error més gran dels homes d’Estat és creure que existeix a cada moment una solució a cada problema, quan hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució", diu que deia De Gaulle a Edgar Faure.