A hores d’ara, no hi ha res que ens pugui arribar a sorprendre de tot allò que passa a l'estat espanyol. Res. Ni que s'acumulin les condemnes per raó d'ideologia o militància política, ni la fugida cada vegada més nombrosa de qui gosa dissentir del relat oficial, ni l'exili o la presó preventiva de líders i càrrecs electes, ni que qui es dedica als quefers judicials encara no hagi tingut prou perícia per endevinar qui coi deu ser M. Rajoy. Ja ens sorprèn res, perquè ens hem acostumat a la indigna normalitat de l'excepcionalitat.
 
Però hi ha paradoxes que van una passa més enllà. Ha estat telegrafiat amb hores d'antelació des de diversos altaveus i mitjans –que tenien els detalls de l'operatiu des d'aquest dimecres–, amb un desvergonyiment que arriba a un punt que ens hauria de fer reflexionar: aquest dijous ens hem llevat amb l'esclat d'una macrooperació de la UDEF contra la Diputació de Barcelona, encabida amb precisió d'orfebre entre la detenció de Zaplana i la històrica –i contundent– sentència del cas Gürtel. Fins a cinc-cents agents de la policia espanyola han practicat escorcolls arreu del país i una trentena de detencions, per investigar un presumpte frau de més de dos milions d'euros de diner públic.
 
Les irregularitats s'han de perseguir, totes. Però mai haurien de servir per ser cortines de fum o per moure de l'epicentre mediàtic fets com la històrica sentència del cas Gürtel, que ha provat la caixa B del PP i que condemna el partit com a "responsable civil a títol lucratiu" de la trama. Una sentència tan històrica que arriba al punt de condemnar una exministra, Ana Mato, i l'extresorer del partit. La primera sentència per corrupció en l'era democràtica a un partit polític.
 
L'agenda judicial espanyola no pot seguir actuant sota la sospita de fer-ho amb intencions polítiques, o com a causa d'una persecució ideològica, o com un operatiu capriciós i arbitrari, tan temeràriament descarat. No pot ser normal que s'anunciïn accions policials i detencions abans que es produeixin. I no pot ser que hi hagi el dubte sistemàtic sobre la independència de la justícia.
 
Que les irregularitats que cal combatre –totes, i amb fermesa i decisió– no ens facin perdre la mesura de les coses en aquesta trista era de tempestes mediàtiques i del "tu més". Que puguem dir, aviat, que arriba un dia on no hi ha cap voluntat de despistar l'opinió amb motius obscurs, que cap operació no sigui feta amb la intenció de blanquejar la misèria d'una corrupció sistèmica, perllongada i ofensiva per a tots. I, sisplau, pel bé comú, que arribi un dia que no calgui fer un soroll tan mesquí com sigui possible per despistar-nos de la misèria on viu instal·lat un Estat que s'ha acostumat a mentir, a colpejar, a destruir.