Les onades mobilitzadores de l'anomenat 15-M i del batejat com a procés independentista van acostar la política a un gruix de gent on molta de la qual i fins llavors no havia tingut interès o necessitat d'implicar-s'hi. I sí, jo que vaig viure en primera persona totes dues onades des del moment inicial, afirmo que els indignats i l'independentisme de masses van tenir molt més a veure del que hom pugui pensar. De fet, no només sorgien d'un fet similar -el malestar- però de diferent diagnosi -capgirar Espanya o alliberar-se'n- sinó que van compartir bona part dels activistes a les bases de tots dos moviments.

No obstant això, la turbo-politització d'un gruix considerable de gent que no tenia ni experiència ni perspectiva política, ha tingut unes conseqüències inesperades que en part, han acabat degenerant en una amarga i perillosa tendència al fanatisme. La deïficació dels lideratges en la forma que sigui -Colauisme, Sanchisme, Puigdemontisme, Laurisme o Junquerisme, per exemple- que són fruit d'un populisme evident que és transversal en l'eix ideològic clàssic dreta/esquerra, ha alimentat un hooliganisme de trinxeres que les xarxes socials han acabat d'arrodonir. És el clima perfecte per sembrar un caldo de cultiu antipolític, i si això li sumem el desencís provocat per la frustració en els objectius -canvis socials estructurals, independència a curt termini- el resultat és l'evident decadència política que tenim.

Sempre he dit, i així ho continuo pensant, que la politització massiva de la darrera dècada ha sigut molt important i valuosa per la nostra societat. Però és evident que ara per ara ens trobem en una etapa on una part d'aquella gent que es va activar a base d'urnes, acampades o cops de porra, pateix d'una immaduresa política majúscula. Com si es tractés d'una llarga adolescència, els estirabots populistes de bona part dels nostres dirigents que, tot sabent-ho, han promès coses que no podien complir -i això val per a tots els colors- han acabat donant peixet a un clima de frustració implacable on només els més xarlatans tenen cabuda. Talment com vinguts dins d'una caravana que transita sense rumb pel llunyà oest, hi ha dirigents polítics que despleguen el seu elixir màgic que cura tots els mals. Posseïts per una demagògia encantadora de serps, el truc i la trampa se'ls veu d'una hora lluny per qualsevol persona amb un mínim de perspectiva.

Tot amb tot, els que realment em fan més feredat, no són aquests xarlatans de Mercadona, sinó els que lluint el vestit institucional, demostren una irresponsabilitat flagrant tot validant posicions antidemocràtiques dels venedors d'elixirs màgics. I sí, això tan vàlid és per un Gabriel Rufián fotografiant-se somrient amb un apoderat de Vox, com per una Laura Borràs validant una possible alcaldia d'extrema dreta a Ripoll sota el mandat d'Aliança Catalana. Després ja podeu omplir-vos la boca de retòrica antifeixista, de cordons sanitaris contra el 155 i de promeses de mercat de vell. El mal ja està fet i en part, la vostra irresponsabilitat és irreparable. Però tant li fa, perquè seguireu envoltats d'aduladors amb el carnet a la boca que us diran que tot ho feu molt bé. I francament, tanta misèria, nosaltres, no ens la mereixem.