Israel ha estat la gran absent de la cimera euromediterrània que s'ha obert aquest dilluns a Barcelona i que aplega prop d'una trentena de ministres d'Exteriors. L'encontre ha estat plantejat per la diplomàcia espanyola com una plataforma per avançar vers una cimera internacional que tracti el conflicte de l'Orient Mitjà. Però la visita de Pedro Sánchez a Israel i Palestina, amb la seva condemna a l'actuació de Tel-Aviv a Gaza, ha encetat una nova crisi diplomàtica a Madrid, en aquest cas amb Israel. 

Cal reconèixer el coratge del president espanyol per dir, davant la mirada atònita de Benjamin Netanyahu, el que molts altres governants europeus pensen i no volen dir o -sobretot a Alemanya- no poden dir. També ha delatat Sánchez el que sovint li succeeix: l'audàcia requereix per ser més efectiva apamar molt bé les paraules i els gestos. Tot i que Espanya ha estat molt clara en la condemna explícita del terrorisme fanàtic de Hamàs, si Sánchez parla davant el primer ministre israelià de "massacre indiscriminada de nens", sap que les seves paraules seran utilitzades per uns i altres si no van acompanyades d'una condemna igual de dura de les morts provocades per Hamàs. 

El llenguatge diplomàtic exigeix una complexitat i subtilesa especials. Si Madrid vol jugar una carta activa en les relacions internacionals i ser un element actiu en la resolució del conflicte, no ho podrà fer tampoc irritant Israel. En l'imaginari del ministeri d'Exteriors espanyol hi sobrevola acollir una reedició del que va ser la conferència de pau de Madrid del 1991, que fou un antecedent del que serien els acords d'Oslo. Serà difícil sense Israel. A més, el conflicte de l'Orient Mitjà és un polvorí i no hi ha un moviment de peces que no pugui generar respostes inesperades i contraproduents. Com el comunicat de Hamàs elogiant Sánchez, un veritable regal enverinat. 

Dit això, la resposta d'Israel, acusant Sánchez de "donar suport al terrorisme", ha estat una altra mostra de manca d'uns reflexos que ja fa temps que Tel-Aviv sembla haver perdut. Aquests dies, el govern de Netanyahu també ha escomès contra els caps del govern de Bèlgica i Irlanda. Israel se sent prou fort, amb el suport dels Estats Units, per desconèixer la comunitat internacional. Però és probable que s'equivoqui. I l'absència de Tel-Aviv de la cimera euromediterrània és un altre error. La causa israeliana necessita amics i no els guanyarà qualificant de "terroristes" països aliats.  

El context internacional és dels més complexos de les darreres dècades. En el mateix cor dels EUA, sectors cada cop més presents -una part sensible del Partit Demòcrata- ja no estan disposats a donar carta blanca a Tel-Aviv. La causa d'Israel, l'assoliment i blindatge d'un estat per a un poble perseguit durant segles, és massa important perquè es defensi amb atacs als països aliats. Ja fa anys que la desproporció caracteritza les accions dels governs de dreta radical d'Israel, que s'han convertit en el pitjor advocat de la causa que defensen.