El conflicte israelià-palestí és una de les ferides obertes més antigues del món modern. La complexitat d'aquesta qüestió tan arrelada en la història i en les emocions no pot ser destil·lada en un resum apressat. No obstant això, la seva complexitat no ha de ser un motiu per a ignorar o trivialitzar les arrels profundes que l'han fet persistent al llarg dels anys.

Comencem amb un cop d'ull al passat. Les llavors d'aquesta disputa van ser sembrades en diverses èpoques: la diàspora jueva, la iniciativa sionista del segle XIX per establir una llar jueva a Palestina, i el mandat britànic posterior a la Primera Guerra Mundial. Les potències colonials van obrir una capsa de Pandora que ha provocat descontentament i bel·ligerància fins als nostres dies.

La creació de l'Estat d'Israel el 1948, amb l'aval de la comunitat internacional i sota l'ombra de l'Holocaust, va encendre la metxa d'un conflicte interminable. D'aleshores ençà els estats àrabs veïns, ja predisposats contra el projecte jueu, han entrat en guerres successives contra Israel, que fet de la resposta desproporcionada la seva principal estratègia d'autodefensa. Des d'aquell moment, la pau ha estat un objectiu esquiu, com un oasi en un desert interminable.

Un dels motius pels quals la pau és tan difícil d'assolir és la presència d'extremismes en ambdues bandes. No podem subestimar el poder destructiu dels radicals que volen l'aniquilació completa de l'altre. Aquests elements bel·ligerants s'alimenten mútuament, creant un cicle viciós del qual sembla impossible escapar.

Però, en el fons, aquesta és una lluita per la terra i la identitat. Israel busca seguretat en un entorn volàtil; els palestins lluiten per l'autodeterminació i la sobirania. Les solucions que s'han proposat, com les d'un estat únic o dos estats separats, semblen utòpiques en aquest context d'intransigència i animadversió mútua.

La situació es veu agreujada per la intervenció d'actors externs i l'auge dels moviments radicals d'ambdues parts. Aquest còctel tòxic fa que les oportunitats de pau siguin cada vegada més escasses, atrapant a les generacions futures en aquest cicle interminable de violència.

Aquest conflicte és un enigma multifacètic que desafia les solucions senzilles. Tant Israel com Palestina tenen aspiracions i drets legítims; la gran tragèdia és que aquests desitjos han estat fins ara, i potser per molt de temps encara, incompatibles. Els laberints tenen, per definició, una sortida; el gran interrogant és si aquest laberint en particular, amb les seves innombrables trampes i corredors sense fi, en té alguna.