El trànsit de vehicles, a Istanbul, és d’una densitat compacta i els cotxes i autobusos s’arraïmen, prop de la franja litoral, a tocar els uns dels altres, a tan sols una distància de calfred. Tot i que la ciutat tingui un bon servei de tramvia, metro i bus, és moltíssima la gent que s’estima més desplaçar-se pel seu compte, sobretot si ha de moure’s entre la part europea i l’asiàtica de la capital, on viuen vora 15 milions de persones. Aquesta és, potser més que cap altra, una ciutat de contrastos, on el nou i el vell, el modern i el tradicional, conviuen de manera natural, cosa que es veu, sobretot, en la vestimenta femenina, amb noies amb samarretes de tirants, caminant a la vora d’altres que van totes tapades de negre, mans incloses, i que només sotgen el món a través dels dos dits escassos de llibertat visual que els deixa els ulls sense cobrir.

Automòbils sovint de les millors marques passen, lentament, en caravana, fregant les parades de magranes, on venedors ambulants les espremen per a comercialitzar-ne el suc. Són unes magranes vermelles, d’una rojor intensíssima, que produeixen un suc àcid, diferent a aquell al qual estem més avesats. La sola imatge de desenes de magranes agombolades l’una damunt de l’altra ja té una força plàstica increïble i no em puc estar de fotografiar-la. Em passa el mateix amb els productes d’alimentació que s’exhibeixen a les parades del basar de les espècies, sobretot, les muntanyetes de safrà, anís, alfàbrega, cardamom, clau, comí, coriandre o gingebre, pensades com a condiment o bé aromatitzant, o uns dàtils gegants, farcits de nous, o figues seques enormes, amb el mateix farciment. Es tracta d’un veritable espectacle, ple d’aquella sensualitat tan plaent als mediterranis, que s’ensenyoreix de nosaltres i entra, directament, pels ulls. “Catalans?”, pregunta un venedor de bigoti negre poderós i, en assentir amb el cap, ens amolla tot el seu repertori lingüístic: “Bona tarda, Barça, poma, taronja, caviar molt bo!” També, al Gran Basar, enmig de les 5.400 botigues on hi ha de tot i força, com a les cases bones d’abans, salta la sorpresa: “Es parla català”, s’assegura en lletres grosses, als diferents aparadors d’un xamfrà qualsevol.

Caminant entremig de la gernació que ho omple tot, em demano si, potser, alguna de les persones que m’acaba de passar pel costat és descendent d’aquells quatre mil menorquins que van ser raptats per la flota turca, el 1558, “s’any de sa desgràcia”, i duts fins a l’aleshores Constantinoble, avui Istanbul. Un segle abans, el valencià Joan Roís de Corella, un dels escriptors catalans més destacats del segle XV, havia escrit sobre la llegenda de Leandre i Hero. La coneguda història d’amor, molt popular en el món grec, havia arribat també a la nostra cultura i Roís de Corella l’havia recreada i divulgada entre nosaltres. Leandre, l’amant,  acudia nedant a la cita amb Hero, que es trobava en un illot minúscul, a tocar de la banda asiàtica. El final tràgic de la història se’ns fa ben viu, a mesura que la barcassa ens va acostant a l’illot en qüestió, quan és negra nit i el far indicador del bon rumb apareix entre la fosca, sobtadament. Avui tota la minúscula superfície insular és ocupada per un restaurant, antiga fortalesa, un indret d’aquells on la bellesa imponent d’una geografia modesta supera la qualitat de la cuina i, de fet, és això el que pagues: la singularitat del lloc i no pas l’encert dels fogons.

Crida l’atenció la quantitat enorme de botigues de roba, prêt a porter, diríem, que ocupen la ciutat, particularment en certs carrers i avingudes. Les unes a la vora de les altres, competint amb els veïns del costat, mentre els venedors s’asseuen a la porta fent-la petar, mentre beuen l’enèsim te del dia. Les llengües dels rètols són també un bon indicatiu de per on van els trets: anglès, alemany i francès. Però també, darrerament, el rus, al costat, lògicament, del turc, la seva llengua nacional. M’esforço per dir-hi, en aquesta llengua, les paraules o frases elementals de salutació i constato, en la seva actitud de sorpresa plaent, la mateixa reacció que provoca entre nosaltres que un estranger, inesperadament, s’adreci a nosaltres en català.  Un jove, venedor de guies turístiques de la ciutat, un de tants que volta pels entorns dels monuments més concorreguts, pregunta si som espanyols i, en fer-li conèixer la nostra identitat, ens respon, amb una gran alegria, que ell és kurd i que kurds i catalans tenim moltes coses en comú. Només a Istanbul, hi viuen dos milions de ciutadans kurds... La pregunta és permanent, a pertot: “Espanyols, italians?”, “catalans”, fem. I no cal que ens hi esplaiem gaire, perquè ja van amb la lliçó apresa. Tan apresa com el grup de senyores que, senten la nostra resposta, rere un guia que encapçala la seva comitiva, tot enarborant una bandereta espanyola, al capdamunt d’un pal.

Hi trobem gent de casa, que s’acosta en sentir-nos parlar o bé identificant algun membre del nostre grup. Gent de Xàtiva i de Benimaclet, que saluden i es fan fotos i asseguren conèixer aquell o aquell altre que d’alguna manera suposen que deu tenir algun lligam amb nosaltres. La Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis, com Josep Maria Castellet, formen part del grup i això facilita les coses. Un empresari tèxtil català, ja jubilat, hi ve cada dos mesos, a fer-hi estades d’unes setmanes, en una casa al mar Egeu, adquirida a un preu excepcional, fa una dotzena d’anys. L’home parla correctament el turc i es mou pel país, com si fos a cal sogre. Una nit anem a veure el ritual dels dervixes, una dansa religiosa, d’una sobrietat majúscula, en la qual els homes giravolten i giravolten a l’entorn del propi cos, mentre una música sostinguda i monòtona sembla acompanyar-los fins a l’extenuació o el mareig. L’antic hammam on té lloc la dansa ritual és ple a vessar de turistes que ho contemplen en silenci respectuós, sense poder-ne treure imatges ni aplaudir.

El partit Barça-Madrid ens agafa allí. I una emoció indescriptible ens recorre l’espinada, el minut 17:14, quan a través de la televisió turca sentim el clam d’independència i tots mirem l’estelada que algú dels nostres ha col·locat sota el televisor. Uns bascos que són al mateix hotel ens desitgen, abans del partit, “molta sort en això i en l’altre”... Havent sopat, Castellet llegeix en veu alta, davant l’estupefacció dels cambrers, un fragment de l’obra Istanbul, de Pamuk, aquell que comença dient: “En aquell temps jo pensava que la fragilitat consistia a sentir que no es pertanyia al lloc, la casa, la família i, sobretot, la ciutat, on es vivia. En certa manera, jo em desprenia d’aquell esperit de comunitat, d’aquell nosaltres  dels que van a veure el mateix partit de futbol, que embolcallava amb totes les seves forces a tothom que vivia a la ciutat”. I sentim unes vivències similars a aquelles que, un capvespre d’hivern, les mateixes persones vam viure llegint poemes de Kavafis, en una cafè d’Alexandria...

Ja a l’aeroport Atatürk, que duu el nom del modernitzador del país, un parell de musulmans, abillats amb túnica blanca i casquet del mateix color, amb la barba característica d’alguns musulmans, s’orienten i estenen unes mocadors a terra, sobre els quals preguen, de cara a la Meca. Tothom els observa i, poc després, ja a l’avió me’ls trobo asseguts, mirant-me somrients. “Hola, senyor Rovira, com estem? Nosaltres som de Canovelles...”, em diuen, en un català impecable. Els estrenyo la mà i els desitjo bon viatge. Aterrat ja l’avió al Prat, una senyora que parla català amb les seves acompanyants intenta treure una maleta del portaequipatges, mentre un dels dos musulmans li diu en la mateixa llengua: “Aixequi més la tapa, més amunt, senyora!”. I ella, la senyora catalana, els amolla: “Muchas gracias, muy amable”. No hi ha dubte: ja som a Catalunya.