Cada cop que l'esquerra perd, que últimament és molt sovint, alguns dels missatges que verbalitzen els seus dirigents en públic és aquest: "Haurem de plantar cara des del carrer". El carrer acostuma a precedir les victòries electorals, però no és cap recepta màgica, perquè al final el que importa és guanyar a les institucions. Que ho preguntin a tots els sanitaris madrilenys que es van mobilitzar fa uns mesos per queixar-se del tracte que els dispensa Isabel Díaz Ayuso, reelegida aquest dijous per tercera vegada com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Què és més important, organitzar manifestacions notables o aconseguir que Ayuso no governi? Un dilema fàcil de resoldre, vistes les conseqüències en forma de majoria absoluta.

Mentre la dreta i els seus altaveus han aixecat la veu tant com han pogut per carregar contra les presumptes "imposicions" de l'esquerra, presentant avenços socials en matèria d'igualtat i de drets com una victòria de la "nova correcció política", s'ha anat gestant de manera soterrada un corrent contarreformista que ara és a les portes de la Moncloa. El triomf de la dreta, de fet, s'explica perquè ha sabut fixar tots els seus marcs mentre fingia que tenia perduda la batalla cultural amb l'esquerra. Les "imposicions" de l'esquerra han estat el combustible per cultivar el malestar de tots els col·lectius -majoritàriament masculins- que veuen amenaçada la posició de privilegi ostentada durant dècades. I, per això, és imprescindible la col·laboració del PSOE, més sistèmic que d'esquerres, com es pot veure després del 23-J.

És el que passa quan Pedro Sánchez renega de l'agenda feminista impulsada pel govern de coalició, com radiografiava Joan Serra Carné en un article aquest dimarts. I passa el mateix en altres àrees. En matèria de seguretat, l'esquerra ha cedit tot l'espai a les receptes de la dreta. Una dinàmica similar ha passat en immigració, i fins i tot en política econòmica. Per no parlar dels pactes protagonitzats per Sánchez aquesta legislatura. Quin sentit té renegar de Bildu? El PSOE sap perfectament que només tornarà a la Moncloa sota dos supòsits: si hi ha un miracle que impedeixi a PP i Vox sumar, i si es recolza en els socis de l'anterior investidura, amb l'independentisme i català i basc. Qui vol castigar Sánchez pels seus pactes no optarà per ell si se'n distancia, perquè el mal -a ulls d'aquest elector- ja està fet, i s'ha fet durant quatre anys.

Si la millor jugada del diable és convèncer-te que no existeix, la millor jugada del PP és portar l'esquerra al seu molí. Que Irene Montero no vagi a les llistes de Sumar no és una victòria de Yolanda Díaz, és una victòria del PP i una derrota del govern de coalició. Que Sánchez parli dels seus amics ofesos pel discurs feminista -ofendre'ls, de fet, és una part intrínseca de la sacsejada necessària per canviar de model- no pronostica res de bo per al PSOE, sinó per al PP. De què serveix alertar del risc que la dreta i l'extrema dreta governaran si s'acaben introduint, per acció o per omissió, els marcs discursius dels populars, que al seu torn es veuen progressivament arrossegats per Vox, com al País Valencià o a les Illes Balears.

Quan l'esquerra entona el "no passaran", obvia un detall: ja han passat. Van passar durant 40 anys i ho estan tornant a fer. Totes les proclames sobre el Madrid antifeixista, que sobre el paper són fantàstiques, no es traslladen als mapes de les nits electorals. Amb la diferència que no és el mateix una majoria absoluta de Mariano Rajoy -mai és tard per recordar que va aplicar el 155 amb una certa sensació d'arrossegar els peus, com si ho fes perquè no tenia més remei- que el PP actual condicionat per Vox. I no només pel que pugui passar a Catalunya, sinó pel que pot implicar en retrocessos socials. Les conseqüències es poden pagar durant dècades. I, sobretot, les pagarà una esquerra que en algun moment s'haurà de preguntar per què la dreta i l'extrema dreta tenen cada vegada més prèdica en l'electorat més jove. Perquè no es tracta només de tenir la raó, o de convèncer. Es tracta de guanyar.