Després de tota una vida de compromís amb la independència de Catalunya, costa que em distreguin d’aquest objectiu i també que m’alliçonin de com arribar-hi, però he après a respectar la diferència i em costa alhora a mi també, alliçonar aquells que pretenen arribar al mateix objectiu que jo, per altres vies.

Aquest país ha estimat els seus poetes i en ocasions, com el Barça de la meva tendra joventut, troba complaença en la desfeta, en el llastimós estoïcisme amb que la història dels últims segles ens ha forjat i rebutgem la violència però no el drama, gesticulant ofesos davant l’adversitat però evitant una reacció sincera. Hem d’aprendre a guanyar.
L’aritmètica ha posat la CUP en una posició de domini a la política catalana i d’aquesta posició en fa i en farà us i abús. De la mateixa manera, gràcies al mai prou valorat exercici reiteratiu de les eleccions democràtiques, l’aritmètica l’apartarà d’aquesta posició.

El veto de la CUP als pressupostos és un greu error per la seva part i trenca la confiança en l’acord d’estabilitat que havia de garantir la continuïtat d’aquesta tant especial legislatura. Però la independència no es perdrà per la CUP, es perdrà si abandonem la confiança en nosaltres mateixos i en el projecte més ambiciós que aquest país ha afrontat en molt i molt de temps.

Tornem al poeta: No pas l’atzar ni tampoc la impostura han fet del meu país la dolça terra on visc i on pens morir (J.V. Foix) Tinguem clar que si el Barça no arriba al seu objectiu no és perquè hagi perdut amb l’Alabès, sinó perquè no ha sabut ser millor que el Reial Madrid. Potser a aquest país, que odia els lideratges amb la mateixa força que els necessita, li cal un Johan Cruyff.