“Hem de tractar els malalts, no les malalties”. Frase del prestigiós oncòleg Felipe Calvo. I té raó. La malaltia cal conèixer-la, però el tractament cal centrar-lo en l’afectat. Amb la monarquia espanyola i sons súbdits passa igual. Cal reconèixer que una institució anacrònica com aquesta ofereix motius contrastats per a ser rebutjada amb independència del comportament sempre poc exemplar d’uns seus representants que es beneficien de privilegis heretats. Però aquí l’objectiu, el repte, és tractar una població que se n’ha de guarir.

Els símptomes apunten a millores substancials. Hi ha ajudat el fet que s’hagi aixecat el medieval silenci que fins fa no gaire protegia la corona espanyola de l’escrutini dels mitjans de comunicació. Malgrat que el monarca segueix essent intocable per a la justícia, ja no l’és tant per al mitjans de comunicació. I des d’aquí comença a ésser jutjat (poc encara) amb l’equanimitat que mereix. És un pas. Però de res no servirà si això no qualla en la societat i té conseqüències.

Mentre siguem súbdits del rei espanyol, els catalans tindrem un símbol més que jugarà sempre en contra del democràtic dret a decidir que li correspon a tot poble. Una institució que no se sotmet al vot popular i que té com a líder el cap suprem d’un exèrcit “garant de la unitat de la nació espanyola” no passa la prova del cotó d’una democràcia mínimament exigent.

Durant dècades, la “campechanía” i altres atributs que s’annexaven a Joan Carles I ha fet possible que molts també a casa nostra es definissin com a “no monàrquics” però sí “joancarlistes”. Potser que vagi acabant-se l’invent ja del tot. El rei espanyol fa força temps que va deixar de semblar entranyable i exemplar. Vés per on, des que n’hem anat sabent més coses, ara que se’n pot parlar mitjanament sense embuts.

No queden ja més excuses. La ciutadania ha de fer cop de cap. Perquè són els signes dels temps, perquè és el més democràtic, perquè és fals que un sistema alternatiu ens sortiria més car. Però, sobretot, perquè és una qüestió de salut democràtica. I ens la mereixem.